Escoles del franquisme

Aquests dies, a ran de la minisérie Les veus del Pamano, hi ha certa discussió de si els falangistes parlaven català o no o si a les escoles s'havia de parlar català o no. Suposo que tothom feia de més i de menys i  més en pobles tan aïllats. Segur que trobem llocs on tots parlaven català, més que res perquè els mateixos falangistes els devia costar parlar el castellà i tot, i altres indrets on es va imposar el castellà molt durament.

Algun cop ja he mencionat l'Escola del Parc del Guinardó, un dels temes que tinc pendents és escriure sobre aquesta escola i la història que porta al darrera. L'Escola del Parc del Guinardó, amb l'Escola del Bosc i l'Escola del Mar, formaven part de les anomenades escoles de salut del Patronat de Barcelona i que seguien tendències educatives de Rosa Sensat i el corrent Montesori. S'anomenaven escoles de salut perquè estaven situades en zones de l'entorn de Barcelona (Montjuic, la Barceloneta i el Guinardó) on l'aire era net, muntanya i platja, fora dels fums del carbó que es respirava a la Barcelona de l'època. Penseu que el Guinardó era un barri d'estiueig, on encara ara hi ha cases modernistes de burgesos barcelonins de l'època. L'escola del Bosc, fundada per Rosa Sensat és a la muntanya de Montjuic i l'escola del Mar, fundada per Pere Vergés era, abans de la guerra, a primera línia de mar. Els primers feien classe en mig de la muntanya, els últims a la platja. Us imagineu quin privilegi aquells nens? Eren escoles molt avançades en el temps, catalanistes i laiques (dins del que volia dir ser laic en aquell moment).

Però la guerra va truncar tot aquest projecte, l'escola del Mar va ser bombardejada i es va traslladar al barri del Guinardó, molt a prop de l'escola del Parc del Guinardó. Es va haver de canviar la catalanitat de les escoles per l'obligació de parlar el castellà amb els nens, l'escola dura, grisa i retrògrada del franquisme. Fa uns anys, amb algunes mestres de l'escola del Parc del Guinardó, vaig anar a l'arxiu de l'Ajuntament de Barcelona a buscar informació sobre els inicis de l'escola. Entre moltes dades interessants que feien entendre molt més què passava en aquella època hi vàrem trobar aquest document. Jo crec que té força valor històric.



Aquest document és la carta que obligaren a la directora d'aquell moment, la sra. Dolors Palau, a fer signar a tot el personal que treballava a l'escola. Signaven conforme estaven assabentats que l'idioma que havien d'utilitzar a partir d'aquell moment a l'escola era el castellà (el idioma nacional). Algunes signatures, el nom no hi és, posaven la inicial i prou. Així, la directora no havia d'escriure Dolores en lloc de Dolors com va fer la Neus Garí. Fixeu-vos en la data, 10 d'octubre de 1940, el curs que començava just després de la guerra. Suposo que la majoria signaren a desgrat, ho feren fins i tot el conserge i les cuineres, podeu intuir-ho pel tipus de lletra. Així que, a partir d'aquell moment, era obligatori no només fer les classes en castellà sinó dirigir-se sempre a les nenes (perquè va passar llavors a ser només escola de nenes) en l'idioma nacional.

Però ja he dit abans que tothom feia de més i de menys i en alguns llocs se seguien més al peu de la lletra i en altres no. No hem esbrinat mai perquè amb aquelles escoles de l'Ajuntament de Barcelona, que no eren Escuelas Nacionales, es va fer la vista grossa en molts d'aquests temes. Alguna  mena de pacte havia d'haver perquè no em crec que ningú no sabés el tipus d'ensenyament que es continuava fent en aquelles escoles.

La meva mare neix el 1943 i pocs anys després, el 1948, hi va anar a estudiar, a l'escola del Parc del Guinardó. Jo hi vaig entrar l'any 1973. Què passava els anys 40 en aquella escola amb les pressions rebudes i les mestres depurades? Explico una mica què era això de la depuració. Se'ls feia uns interrogatoris i inspeccions de les classes i si no complien amb el règim eren apartats/des de l'educació. En vàrem trobar documents i noms de les persones depurades. Algunes de les persones que treballaven en aquelles escoles van ser eliminades ràpidament. També vàrem trobar alguns papers on es demanava la compareixença d'algun d'aquests mestres al tribunal del règim, no s'hi presentaven i estaven en busca i captura. Tot el personal tenia molt clar què havia de dir i què havia de fer per passar el filtre de la depuració, la majoria ho varen fer, pels nens. Passar per convertides al falangisme per poder treballar altres valors amb els nens des de l'ombra. I així ho varen fer.

Tot això que ara explico ho va viure la meva mare en primera persona. Ella va fer tota l'escolarització en català. No tenien llibres, per tant una prova menys del que es feia. Treballaven molt, evidentment també estudiaven castellà però les arts tenien un pes important: la dansa, la música, la natura. Moltes classes les feien a l'aire lliure, fixeu-vos en aquestes fotos de l'època. El professor de dibuix, el sr. Gubianas (en vaig fer un escrit), també va col·laborar en aquella espècie d'oasi dins el franquisme.



Als matins, abans de començar les classes s'havia de cantar el Cara al Sol davant la bandera de l'imperi. Al principi, quan més vigilaven, ho feien, com ho feia molta gent obligada. Al cap de poc, el Cara el Sol ja no es cantava, s'enfilava i baixava la bandera tan ràpid que ni es veia, amb l'excusa de no perdre temps d'estudi. Després, de la bandera ningú se'n va recordar més. I les mestres parlaven en català a les nenes, i les cuineres, i el conserge... I a la pissarra s'escrivia des de sempre la data en català i s'estudiava en català... Tot igual. Fins i tot les nenes castellanoparlants acabaven parlant un català perfecte. O aprenies català o quedaves enrere. Quina gràcia, igual que ara... Les nenes, entre elles, parlaven totes en català. La meva mare té amigues que no havien nascut a Catalunya, castellanoparlants, però totes es parlen català. Encara ara es troben de tant en tant. Una de les anècdotes que més gràcia sempre m'ha fet és el de l'assignatura de Formación del Espíritu Nacional. D'això no examinaven les mestres de l'escola, venien les de la Falange a fer-ho. La meva mare sempre explica que la mestra els va dir: nenes, aquest llibre no l'obrirem en tot el curs. Ara, el dia que vinguin les de la Falange a examinar-vos heu d'haver estudiat sinó no podrem fer-ho mai més. I les nenes van ser totes moooolt obedients. Van venir les de la Falange i tooootes ho van fer mooooolt bé. Tan bé que van donar un premi de reconeixement a la feina feta a la mestra. Aquesta, que li devia fer una gràcia enorme rebre aquell premi els va dir: nenes, vaig dir que ho féssiu bé però no calia tan bé. Quines coses...

I van anar passant els anys, el franquisme durava i durava però l'esperit de l'escola no canviava. Vaig arribar jo el 1973 i l'ambient que es respirava era el mateix. Vaig aprendre a llegir i escriure en català amb una de les mestres de la meva mare, el castellà va venir més tard. Fèiem dibuix amb el senyor Gubianas, cantàvem totes les cançons en català, resàvem el pare nostre i l'Ave Maria en català, celebràvem el mes de Maria i cantàvem el Virolai, representàvem la història de Sant Nicolau i pintàvem la conquesta de Jaume I amb senyera i tot.



I allà ningú no deia res. Per què? Això no sé si ho sabrem pas mai...

El Quim i la Laia també hi anaven a l'escola, tres generacions seguides, fins que vàrem marxar cap a la Seu. Abans de fer-ho, ens van fer una entrevista a la meva mare i a mi. El testimoni més important és el que explica la meva mare. Ho podeu llegir aquí:

http://www.edu365.cat/ampaparcguinardo/nuria.htm

Comentaris

Joana ha dit…
Home, si passaven l'examen del règim, doncs encara que s'ho ensumessin, quin remei els tocava que acceptar que feien el que ells volien. A la meva escola, les monges eren catalanes i molt rares, perque eren d'una ordre francesa molt moderna i quan encara era viu en "paco", mestres i monges van decidir de fer al menys una hora de català per començar, que va anar en augment. Com que eren monges, suposo que el règim no podia ficar-se gaire.
carme ha dit…
Molt interessant, ajuda una mica més a conèixer l'escola de l'època.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...