Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2009

Dona amb estudis, mala cosa!

Imatge
Sí, sí, evidentment, la culpa és de les dones. I, sobretot, si ho diu un home.

La "prestigiosa" (fatxosa, diria jo) Fundació Bofill ha fet un altre dels seus magnífics estudis i s'ha quedat descansat. Jo fa temps que els tinc calats, aquests. Primer treuen un informe on diuen que els nens que van a escola "de pago" són millors que la púrria de les escoles públiques. Anem bé. Suposo que la privada es queda sense clientela i havien de promocionar-se. I ara treuen un altre estudi on diuen que les famílies progressistes passen de l'educació dels seus fills i que els que millor eduquen les criatures són les famílies conservadores. Altre cop el mateix, família conservadora = escola privada = si es de l'Opus millor? Ara, si us bé de gust, jo no imposo a ningú, diríem que sóc progressista, llegiu els quatre models de famílies que trobem al nostre país i les conseqüències que porten ser d'una o d'una altra.




És que m'estiro els cabells!! Quina pudor de…

El Marc.

Imatge
Aquest homenet de quatre pèls que saluda les jugadores del Cadí la Seu és el Marc. Sí, un homenet de quatre pèls és com anomeno al Quim i tots els seus amics, tots de 12, 13 i 14 anyets però que es creuen que ja ho saben tot de la vida i són més guapos que ningú. Aquests que comencen a tenir un festival hormones que ningú sap com controlar.

El Marc juga a bàsquet, com molt bé podeu veure a la foto. Juga des de ben petit encara que és dels que es va incorporar al Sedis ja en categoria mini. Forma part d'un dels millors equips de la base del club tot i que els nois de la seva edat no els ha anat massa mai això del bàsquet. Des de sempre, dels del 96 que juguin a bàsquet no n'hi ha hagut. Això ha fet que el Marc, el Quim i el Carles, els tres del 96 hagin hagut de jugar amb nens més grans o més petits, segons la temporada. Amb els més grans han après a no quedar-se enrere, a esforçar-se molt per ser igual que els que són més grans que ells i això els ha convertit en uns bons llui…

Escoles del franquisme

Imatge
Aquests dies, a ran de la minisérie Les veus del Pamano, hi ha certa discussió de si els falangistes parlaven català o no o si a les escoles s'havia de parlar català o no. Suposo que tothom feia de més i de menys i  més en pobles tan aïllats. Segur que trobem llocs on tots parlaven català, més que res perquè els mateixos falangistes els devia costar parlar el castellà i tot, i altres indrets on es va imposar el castellà molt durament.

Algun cop ja he mencionat l'Escola del Parc del Guinardó, un dels temes que tinc pendents és escriure sobre aquesta escola i la història que porta al darrera. L'Escola del Parc del Guinardó, amb l'Escola del Bosc i l'Escola del Mar, formaven part de les anomenades escoles de salut del Patronat de Barcelona i que seguien tendències educatives de Rosa Sensat i el corrent Montesori. S'anomenaven escoles de salut perquè estaven situades en zones de l'entorn de Barcelona (Montjuic, la Barceloneta i el Guinardó) on l'aire era net…

Els minuts menuts

Imatge
Avui he fet allò que fa temps que vaig dient que no faré. Avui he anat a veure un partit del Cadí la Seu, les dones del bàsquet. Hi he anat perquè a la mitja part jugaven els més petits de la casa. I no em podia perdre un partit on jugava la Laia!
Si els partits que es veuen a tota la primera lliga de bàsquet femení  són així anem molt i molt malament. Noies, ja m'agradaria poder dir alguna altra cosa millor de vosaltres però la veritat és que aquesta tarda el més emocionant han estat els deu minuts de partidet dels menuts del Sedis. Hauríeu de veure com han sortit, amb quines ganes, com corrien i, fins i tot, han encistellat varies vegades a les mateixes cistelles a les que ho havien de fer les que, teòricament, han de ser les seves heroïnes.
Suposo que tothom ja comença a saber què és anar a veure un partit del Cadí i venen preparats. La gent és de costums fixos i dissabte a la tarda toca bàsquet. Allà s'hi està calentó i pots petar la xerrada però,  per si de cas, a la bossa …

En Fuentes

Hòstia, quina xacra!

Perdoneu, potser no és així però el missatge que em transmet en Manel Fuentes és d'una prepotència i una supèrbia infinites. Tinc la sensació que és un paio d'aquells que passaria per damunt de qualsevol per tal d'aconseguir estar a dalt de tot. Rebequeries de nen petit, d'aquells que els donen tot, els reietons de la casa que si no aconsegueixen el que volen disparen verí sense cap tipus de consideració. Altre cop ho dic, són sensacions que em provoca i que, fet rere fet, cada cop se'm corroboren més.

I doncs, quins són aquests fets que em porten a jutjar així una persona?

1. Un personatge que ve del món de l'humor i dels showmans agafa un programa estrella de la ràdio nacional d'un país, aquell programa que ha de marcar la línia seriosa, rigorosa, respectuosa i actual d'un mitjà de comunicació. Encara espero llegir en alguna banda algun signe d'humilitat, dient: ho faré tan bé com pugui, és un repte per a mi. O: sóc conscient de…

Las veus dal Pamanu

Aquests dos últims dies hem mirat a TV3 "Les veus del Pamano". Ara em sap greu perquè no l'he llegit però quan tingui una estoneta segur que l'agafaré. M'agraden els llibres que toquen aquests temes. Aquesta série em venia molt de gust veure-la perquè són coses que em fan viure de més aprop el que varen passar els meus avis i revesavis, sobretot per aquí dalt. A tot arreu hi va haver guerra i postguerra però el tema dels maquis i les històries de revenges als pobles petits es va viure molt intensament aquí dalt, al Pirineu. 
Com que no he llegit el llibre, hi ha detalls de la sèrie que no sé si són detalls de l'escriptor o dels guionistes de la pel·lícula. Per exemple, la Seu no la deixen massa bé. Sembla el puticlub del Pirineu!! Només hi havia meuques i capellans en aquella època? Doncs què voleu que us diga... Un altre fet que em tenia prou estranyada és que en aquella època s'anés amb moto de Sort a la Seu com qui passa el Cantó avui dia. El meu avi é…

Mausa, Mausa i només Mausa

El mes d'octubre deia que aquest any aniria a veure els partits del Mausa i passaria dels del Cadí perquè el dia de la presentació em van donar més bones vibracions els nois del José Miguel que no les fèmines de l'Andreu. I veig que no anava errada. El Cadí la Seu ha guanyat un partit de tots els que ha jugat aquesta temporada i poca cosa més. El Mausa (pels que no esteu en això del bàsquet són els mascles del club), en canvi, cada partit que juga és un espectacle. Sempre ens fan patir però les remuntades uan falta poc perquè acabi el partit fan vibrar tot el Palau ple de gom a gom. Quan tu veus que un partit es perd de 24 a més de la mitja part ja agafaries i marxaries cap a casa però amb el Mausa no ho fas perquè sempre queda la possiblitat que faci una remuntada, o perdent de 6 a falta d'un minut... Vaja, el millor espectacle que es pot gaudir: a l'espectativa tot el partit sabent que al final sempre hi ha aquella esperança que aquest any s'ha convertit més en u…

Casualitats de la vida

Ja té coses el destí, ja...

Si seguiu aquest bloc i en llegiu els comentaris haureu vist que hi ha una persona, la Joana, que sovint hi diu la seva. És una noia que també té un bloc i compartim força inquietuds: la natura, el país... Tenim més o menys la mateixa edat i hem viscut les mateixes coses en certs moments.

Algun cop, la gent m'ha dit: he llegit allò que et deia la teva amiga, la Joana. Jo els deia: no, no si no la conec de res. Sé d'ella pels comentaris que deixa al bloc i pel que escriu en el seu, i res més.

Algun dia he tafanejat les fotos que té al seu bloc, en té de natura i paisatges que jo també sovintejo. Aquella cara m'era familiar... Però fa uns dies va penjar una foto de quan era més joveneta, setze anyets. Ostres, aquesta noia diria que la conec!! Per edat, podia ser que haguéssim coincidit en alguna banda, així que li vaig preguntar: escolta, Joana, pot ser que tu i jo ens coneguem d'alguna cosa a part de tafanejar blocs? Ella va contestar que podria…

Fins quan?

El destí és ben imprevisible. Pots estar mesos sense veure una persona i, de cop i volta, en una setmana te la pots creuar tres vegades sense canviar cap dels teus hàbits. Fins aquí, res d'especial. Però quan topar amb aquesta persona, amb aquesta dona, et causa malestar es remouen moltes coses.
Tres dies de topades, de compartir espais sense sortida, fins i tot de frec a frec. Realment, les coses no se superen tan ràpid com un voldria i me n'adono que aquests dies he fet un pas enrere. Tres dies d'encontre, tres dies de taquicàrdies, paralització dels músculs i d'impotència i ràbia. Després, un sentiment de mala llet, d'agressivitat per acabar amb moltes ganes de plorar. Si no vaig errada, tot això és un procés normal de descàrrega d'adrenalina provocada pel fet puntual del moment. Mentre no passi d'aquí... El pitjor seria perdre els papers però mantenir la calma tampoc és fàcil.
A partir d'aquí comencen a aflorar els records de fa un any, dels mals mome…

El temps de TV3

Imatge
Avui m'han ben enredat. Tot el dia que els homes del temps estan dient que a la tarda hi hauria algun núvol, alguna gotellada minsa a la vall d'Aran i neu per sobre els 1700 m.

Doncs res, jo aquesta tarda cap Esterri d'Àneu. Ja m'ha fet mala espina veure aquella boirina blanca sobre les muntanyes d'Anserall cap a les dues del migdia. Aquella que no falla, és neu. Però avui potser era boira. Han dit 1700 m i a la cara nord!

Pujo cap el Cantó. Sol, solet. Ah. però cap Avellanet, alguna volveta. Bé, no serà res. A Pallerols més, al Cantó, molt més! Bé ja és el que toca, 1726 m. Després de Rubió, res de res. Tranqui, falsa alarma.

A Sort mig surt el Sol, enfilo cap Esterri. Coi, com plou a Llavorsí, són les tres de la tarda. Parada a la seu del Parc Natural de l'Alt Pirineu i seguim amunt. Ostres, quina aigua més pastosa. Apa, a Escaló és més neu que aigua. Seran les quatre gotes que podien caure, però estem a 900 m! La Guingueta d'Àneu, collons com neva!! Serà un…

La nostra Castanyada.

Imatge
Quan érem a Barcelona, el Quim i la Laia anaven a l'escola del Parc del Guinardó, la que també havia estat la meva escola i la de la meva mare. El Quim hi va entrar quan encara no havia fet els tres anys, a P3. La mestra era la Paquita, una gran dona amb molta empenta que transmetia molta alegria als nens. La Paquita ja s'ha jubilat però encara la recordem. Els nens comencen a jugar entre ells a l'escola però també fora l'escola. Teníem la sort que els voltants de l'escola eren muntanya i grans zones de parcs infantils on els nens i els pares feien vida "extraescolar". De mica en mica, et trobaves cada dia els mateixos nens, els mateixos pares, les mateixes famílies i acabaves petant la xerrada. I amb uns veus que tens més coses en comú que amb els altres, els nens s'entenen entre ells i amb els pares acabes fent amistat. El parc del Guinardó, tant l'escola com els jardins en sí, són un gran focus de convivència. I del parc es passa a les festes i…

Quin fred!!!

Vosaltres creieu que és normal que portem tres dies sentint que els Barça ha de jugar a 4 sota zero?

Aquest matí, el Jordi Basté, a la tarda el Clapés, a les notícies els periodistes fent repàs de tots els partits que ha jugat el Barça amb neu, fred o altres inclemències. Els locutors explicant-se què portaven ells de roba. Un deia que els seu sogre, que fa muntanya, li havia deixat malles, guants, mitjons... Un altre comentava que portava tres pantalons i no sé quants parells de mitjons. Cada dos minuts algú preguntava, quina temperatura teniu ara?

Doncs res, jo convido a tota aquesta colla d'urbanistes finolis a entrenar amb la Edfor o el Castellciutat o molts altres equips de base que podem trobar a Catalunya i que ho fan molts dies a 4 i menys de 4 sota zero, de nit, nevant o amb vent. I als periodistes que comenten el partit a passar uns dies amb mi controlant ocellets a alta muntanya, sota zero, sols, amb cops de vent de 60 o 80 km/h.

Que vinguin, que vinguin i deixin de fer-s…