Una de pa

Si una cosa ha canviat amb el temps és el pa. No tant el pa en sí com el tipus de pa. No, mentida, rectifico, el pa ha canviat molt, pocs llocs trobes on el pa es faci amb forns de veritat, ja no dic de llenya.
El meu avi era forner a Sarrià, no el Sarrià dels "pijos peperos", al Sarrià de poble, al mateix carrer Major de Sarrià. Era dels que feia pa de nit i dormia de dia. El fet de ser forner va fer que durant i després de la guerra a casa seva no passessin gana.
Avui, molt del pa que es troba és congelat i el couen a mesura que l'han de vendre. Oh, i encara tenen la barra de dir que venen pa acabat de fer perquè és calent. Ja pocs fan horari de nit, com el meu avi.
Quan jo era petita feia cua al forn per comprar pa. Enlloc hi deia Fleca, ni pa artesà, ni forn tradicional, ni botiga de pa. En deien Forn i prou. Molts dels llocs que hi posen l'etiqueta d'artesà o de llenya o tradicional no en tenen res de tot això. Si algun dia aneu a Coll de Nargó, passeu pel Forn Reig. Si us ho feu venir bé i ho demaneu, és possible que us ensenyin el pastador, amb aquell forn immens. Fa goig de veure-ho, amb aquelles pales per treure el pa del forn i aquella olor...
S'ha perdut també la manera d'anar a comprar el pa. Jo sempre havia anat amb la coixinera a buscar el pa i encara ara ho faig. La bossa del pa es penjava darrera la porta de la cuina i allà fins l'endemà que es buidava de les restes per anar a comprar el del dia. Fa pocs dies vaig llegir que la Mancomunitat d'Escombraries de l'Urgellet regalarà bosses de tela pel pa. Bosses de tela pel pa??!! La coixinera del pa, carai!. Una paraula tant especial l'hem de convertir en "bossa de tela pel pa"?
I què comprava? Doncs la barra de quart, la barra de quart especial (una barra de quart llarga, tipus la baguette aquesta d'ara però de pa de veritat). Encara recordo la cantarella: dues barres de quart normal i una especial, que siguin blanquetes. Apa, això últim m'ho feia dir ma mare perquè a mi el pa m'agradava ben torradet com el que feia l'avi. També hi havia la barra de mig i el pa de quilo. El pa de pagès (el rodó) era el pa del cap de setmana. Per esmorzar també hi havia pans especials: el pa de Viena, el panet (aquell rodonet amb forma d'eriçó de mar) amb molta molla i l'estrella: el llonguet.

Ai, el llonguet... Quants sabeu què és un llonguet? Pocs, pocs... I menys com es fa. El llonguet és un panet allargat i ample amb un solc al mig però el que el fa especial és l'entrellaçat de la molla a l'interior. Agafeu les mans, ajunteu-les, entrecreueu els dits i feu com si reséssiu. Això és el llonguet, així s'entrellaça la molla en el seu interior. Demaneu un llonguet al forn, ja veureu com a la majoria no sabran ni de què els parleu i, si en tenen, teniu molt números que no us donin un llonguet de veritat. Podeu pensar "va, però tu vius a la Seu, segur que en tenen" Doncs un dia en vaig demanar en un forn molt cèntric de la Seu i em van donar un panet normal i corrent, quina desil·lusió...
Ara hi ha tot tipus de pans que de pa en tenen ben poc: pa de llenya (quina barra, de llenya!), pa rústic, pa gallec, xapata i la super baguette. Quan vaig al forn a comprar el pa i veig algú comprant baguettes quan tenen la possibilitat de comprar una barra de quart de veritat estic temptada a dir: "tenint un forn de veritat, amb pa de veritat, com se t'acut comprar una baguette?"
És de tots sabut que el pa de Barcelona és una porqueria, de plàstic, congelat, que s'asseca, xiclet... i que el de poble és boníssim, fet de la manera tradicional. Bé, ni tots els pobles fan pa bo ni tot el pa de Barcelona és dolent. Sí és veritat que a la capital hi ha moltes botigues de pa de plàstic, amb aquells piquets a la part de sota de la safata on han fet la massa, però encara hi ha algun forn de veritat. Al barri del Guinardó, al carrer Garrofers, un carreronet que va des de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat fins al Mas Guinardó, hi ha un forn d'aquests. És un forn antic, amb el taulell de marbre i els croissants a la vitrina. El local és molt petit amb una porta de fusta d'aquelles que grinyolen. El terra és de rajola antiga. Tota una joia. Allà fan pa sense piquets, pagesos d'un, dos i més quilos, amb aquells sacs de paper llargs. Hi fan uns llonguets boníssims i una coca de pa, la de la forner, que enlloc la trobo igual. Les pastes d'esmorzar són massa, fan uns croissants de veritat, d'aquells que no tenen gust de mantega, amb les banyes amb forma de banyes i ben torradetes, que es trenquen al mossegar-les. El millor d'aquests croissants és la mida, són mooooolts grans. O tens molta gana o el pots compartir amb els amics.
Això de les pastes del forn també ha canviat prou. Els croissants quasi no tenen banyes, són tots iguals perquè els fan amb motllos i pasta congelada. No fan crec-crec i són empalagosos, amb sucre o confitura per sobre. Ecs! El mateix passa amb les ulleres que han passat a ser la castellana palmera, amb una pasta de full que poc en té de pasta de full. I els xuxos? I les trenes? Uf, les trenes! Un dels meus esmorzars favorits! Una trena amb una xocolatina. Demaneu a alguna d'aquestes botigues de pa o forns artesans trenes, xuxos o ulleres... Ara trobes tot tipus de pastes dolces, farcides d'una xocolata que jo prohibiria que li diguessin xocolata i amb una quantitat de greixos que ni us explico.
El pitjor és que aquests forns estan desapareixent, aquí dalt encara estem de sort però en d'altres llocs és trist veure com la gent es conforma amb el pa congelat que, fins i tot, venen al super perquè te'l coguis tu. He llegit que hi ha gent que prefereix comprar el pa envasat del súper que no anar al forn. Per què? Doncs per evitar la Grip A!!!! AAAAAHHHHH.
Suposo que fer pa de nit és fotut, el meu avi ho va fer tota la vida. Tot i així, el diumenge a les sis del matí se n'anava a buscar bolets o espàrrecs o cosconilles! Espero que aguantin aquests forns, els de poble i els pocs de Barcelona, i continuïn fent aquest pa amb gust de pa, amb olor de pa.

Comentaris

Isidre ha dit…
També vinc de família de forners... I a casa, el pa el fem nosaltres. Al forn (no a la panificadora). Amb "carinyu" amassat a mà, reposant sis hores i amb la massa mare feta a casa i amb farines integrals i res de transgènics, com ha de ser... Per aquestes coses si que val la pena lluitar ;-). Per defensar la terra, la gent que la treballa, els que defensen els cultius originals, sent respectuosos amb el medi i no eixugar la mamella amb porqueries vàries. Igual que un bon forn i un de plàstic...
Res, que el pa de casa és un altre món.
Núria ha dit…
Te'l fas a casa sense una màquina d'aquestes que s'han posat de moda? Ets un privilegiat!! La lluita del pa està més perduda que totes les altres. I diga'm, com pot ser que la gent prefereixi un entrepa de baguette a un de llonguet!!!!
josefina ha dit…
Doncs per mi no hi haurà cap altre forner com el Josep Maria Espar Torrent, del Pla. Es va jubilar aviat farà deu anys i cada dia penso en el pa que feia, en aquelles madalenes, aquelles coques de Viena, d'ou, i la meravellosa coca de greixons. I el pa de pessic, i els bastons, i els llengüets... Per sort, jo formo part del reduidíssim grup de privilegiats que de tant en tant encara en tornem a menjar, de tot això, perquè sovint en torna a fer al forn normal de la cuina. És el cosí de la meva mare, i apa que amb la meva germana no hi havíem passat hores, al forn!!! I a la botiga també. I tothom venia amb la seva bossa del pa, i hi havia gent que portaven la llibreteta i els apuntaves el dia del mes i el que s'enduien, i al cap del mes passaven comptes. I la llista dels encàrrecs i dels "morosos", amb aquella lletra rodona i grossa de la Roser... Algun dia els dedicaré un escrit, mira, ara m'hi has fet pensar.
Isidre ha dit…
Núria: Privilegiat no. Tant sols amb ganes de voler fer les coses i recuperar els gustos del passat...
Núria ha dit…
Privilegiat perquè saps fer pa de debò!!!!!!
Altres coses em van quedar del meu avi però de fer pa no me'n va ensenyar mai.
Joana ha dit…
Els diumenges els forns eren tancats. No et discutiré que al Guinardó pugui haver un passatge Garrofers, però el carrer Garrofers no, també és petitó i va del Passeig Valldaura a l'Avinguda de Rio de Janeiro, no és pas un carrer nou d'ara sinó que està de sempre i és on hi ha el cementiri de Sant Andreu i també estava la fàbrica de llet Rania i tots els tallers de la Renfe.
El pa és complicat, però no estic en contra de la baguete si està ben feta. Que de vegades en alguns llocs et donen uns pans de pagès, que si et menges allò ja no dines!
Núria ha dit…
Joana,

Tens tooooota la raó. No és el carrer garrofers és el passatge garrofers, a casa sempre n'hi deiem carrer.
I també, hi ha cada pa de pagès... El tinc present, aquell que es ven als supermercats envolicat amb plàstic i que té una molla xiclet, difícil d'empassar i sense crosta. M'equivoco? N'he menjat a vegades... Si t'agrada el pa, ves un dia al passatge garrofers!
TOT TECA ha dit…
hola nois i noies. Hola Núria soc fornera filla de forners porto l'olor de pa impregnada i a casa seguim fen el pa tal con déu mana amb farina de 1ra. qualitat, pasta mare, llevar de pastilla, aigua y sal,sense millorants ni conservants. Treballem de nit, el pa que ofereixo al matí, hores abans era farina. Els dimarts i els divendres a la tarda fem una formada d'autèntics llonguets. Encara que sembli mentida a poca kilòmetres de la gran capital; al centre de Sabadell hi trobaràs un forner amb flaire de pa. gràcies
Núria ha dit…
TOT TECA,
Fantàstic! Hi vaig treballar durant tres anys a Sabadell, a l'escola d'adults de la Concòrdia. Si hi passo algun dia, ben segur que m'aproparé al Forn Gotés, especialitzat en llonguets!!!

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...