L'Oasi català (II)

Seguim la història on la deixàvem ahir.

Però les coses van començar a canviar i algunes de les grans fortunes es varen volatilitzar: els Guíxols, els Ferrer, els Gual, els Pet... Tots varen haver de vendre els apartaments perquè la crisi del 73 els va agafar de ple. Totes aquelles excentricitats, les mostres de riquesa, les minyones... Tots varen marxar amb la cua entre cames. No, tots no, els Pet van mantenir l'apartament sense complexos, treballant als bars del poble per poder pagar la casa. Eren gent que venien de molt avall i no els va fer res començar de zero, que tothom ho sabés. Pels altres era una humiliació. Fa dos o tres anys, un cop morts els pares, les filles Pet varen vendre l'apartament.

Els Boix, els dels matalassos, tenien uns quants fills que entraren plenament en el moviment hippie. Això els portar uns quants maldecaps. Passejaven per Calafell i dins de l'edifici amb tots els seus amics, col·legues de pau i amor. Les maneres de fer d'aquest col·lectiu, amb tot el que el moviment hippie comporta, no encaixaven amb la resta de la gent que vivia en els apartaments i, després d'algunes situacions compromeses, acabaren venent l'apartament. Anys més tard, passat tot aquest rebombori, en compraren un altre. Ara ja no el tenen, el pare és mort i una de les filles va aprofitar l'herència per liquidar el pis amb gran tristor per part de la mare. Era una traïció a tot el que el pare havia fet per ells. Què hi farem...

La família asturiana del Mateu va comprar un dels apartaments dels arruïnats i encara hi venen cada estiu, nebodes, néts i besnéts. Fins i tot, una de les nebodes-netes hi viu tot l'any.

El coronel franquista encara hi és. Per ell no passa el temps, sempre en el mateix lloc, amb el mateix posat, la mateixa mala llet... Una cosa ha canviat, ara enlloc de l'Alcázar (diari falangista pels qui no sapigueu què era) llegeix l'Abc i la Razón. A part d'aquest fet, les tendències polítiques mai afloraven durant l'estiu i mira que n'hi havia per sucar-hi pa. Només un personatge va ser capaç de treure els draps bruts de tothom, ja en parlarem. L'única cosa que sí recordo és les abraçades i encaixades de mà d'alguns cada 18 de juliol.

Els Diumenjó, els de la fàbrica tèxtil, van patir de ple la crisi del sector dels anys 80 i van haver de tancar la fàbrica i marxar del poble. Va ser una sotragada molt forta per una part de la societat catalana, varen desaparèixer moltes fàbriques familiars, la petita empresa. Recordeu la sèrie Temps de Silenci? Com s'hi assemblaven!! La invasió dels productes procedents d'altres països i a preus més baixos va enfonsar tot un sector molt assentat a Catalunya. El pare de família no va acabar mai de superar-ho, la salut física i mental van quedar molt tocades fins el final. Però els Diumenjó resistiren, tiraren endavant, van lluitar molt, van ser molt forts i mantingueren l'apartament i les ganes de treballar. Els fills han continuat la tradició familiar i tots segueixen en el ram del tèxtil des de diferents vessants. La filla mitjana, la Núria, i jo, l'altra Núria, som com dues ànimes bessones. Mateix nom, mateixos anys, ens vàrem casar amb pocs mesos de diferència. I les dues ens vàrem quedar embarassades els dos cops al mateix moment. El Quim i la seva filla es porten quinze dies i els petits, la Laia i el seu fill vint dies. La gent pregunta encara ara si ens ens trucàvem abans de fer res (ja m'enteneu...).

Després de la crisi dels 80 també es vengueren més apartaments. Van canviar alguns protagonistes: vingueren els Avinyó, els Colomers, els Pomeretes (un altre militar de Zaragoza que tenia una enganxina de Fuerza Nueva a la vidriera de la terrassa), tornaren els Boix... Els Avinyó eren de Manresa, una família discreta i molt educada que buscaven un apartament amb piscina perquè els seus fills eren nedadors professionals. Totes anàvem de cul pels dos germans! Van fer història, penseu que entràvem a l'adolescència. Encara hi són, pares, fills i nets. Bona gent.

I el José i la Josefa? El José es va jubilar i va venir un familiar seu, el Manolo. Ja érem més grans, l'home també tenia més bon caràcter i no va rebre tant les nostres bretolades. És que en vàrem fer de molt grosses... Però abans de jubilar-se en vam fer una de l'alçada d'un campanar (i mai més ben dit). En un ascensor de 4 places vàrem baixar nou nenes ben crescudetes. Podeu imaginar què va passar, que vàrem estampar l'ascensor al terra des d'un sisè pis. L'home quasi li agafa un cobriment de cor quan va veure què havia passat i va anar a buscar la clau mestra per treure'ns d'allà dins. No sabia pas si ens havíem trencat res ni si havíem pres mal de debò. L'home va obrir la porta i vam sortir totes rient com qui surt d'una atracció de fira. Poc després l'home es va jubilar... S'ha de dir que totes les que anàvem allà dins tenim pànic als ascensors!! Home, veure com els números dels pisos pintats a la paret passen quasi sense veure'ls de tan ràpid que baixava acolloneix a qualsevol...

I per avui ja n'hi ha prou. El proper escrit ja serà l'últim: els socialistes al poder, la bombolla immobiliària, l'actualitat...


Comentaris

Marta ha dit…
eh!!! que jo no era tan crescudeta eh!!!!! i si, vaig estar molt temps somiant amb aquell ascensor.....i aquells números....

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...