Pixapins d'arreu del món.

Ep, nou apartat el MAAAAAARE MEVA! Per destacar alguna frase o fet puntual que es mereixi aquesta expressió. Començo amb una frase que he hagut de llegir tres vegades perquè creia que no entenia bé.

Anem pels pixapins.

Aquest estiu, com és costum, he voltat molt per la muntanya i he passat estones divertides. En alguns casos ha estat millor l'estudi etològic de la gent que volta la muntanya que els propis estudis de fauna (sobretot si es tractava del meu estimat ocell daurat que brillava per la seva absència...). Realment, a la gent la veus venir i he descobert pixapins amb matrícula d'honor!!! Ara, tranquils barcelonins, que de pixapins n'hi ha a tot arreu. He trobat gent de ciutat molt amant i respectuosa de la natura i gent de pagès més ridícula que els mateixos metropolitans.
Fa uns dies voltava pels estanys de Pessons. Pessons és un rosari d'estanys glacials que són la capçalera del Valira d'orient, a Andorra. Els estanys són envoltats de rocs de granit. Una família saltava per les pedres. El pare, engominat, camisa blau clar i sabates tipus explorador, la mare vestia un conjunt d'aeròbic amb tons grisos i roses, bambes incloses, el nen pantaló curt blau marí, polo blanc i jersei tirat a les espatlles (fotia una calor...) i la nena duia un vestidet rosa amb sabatetes de sivella. La mare els anava filmant mentre tota contenta anava narrant la història: "que bien, estos son mis montañeros!!!". Sí, sí, uns exploradors sortits del Bulevard Rosa...
La font del bisbe, just abans d'arribar al coll de la Botella, sobre el poble de Pal (Andorra). Jo estava contemplant el paisatge i buscant algun indici volador, amb els prismàtics i el telescopi muntat. Aquell dia, si ho arribo a saber, cobro per mirar a través del telescopi, com els que hi ha al Tibidabo que hi poses una moneda!. Una família de les moltes que van parar se m'atansa i em pregunta: "perdona, aquí no hay cabras?" Resposta: "pués no, no hay cabras". Ells continuen: "ah, pero si hemos visto vacas y caballos!". Resposta: "Sí, claro, vacas y caballos, sí, pero cabras no" (quines coses té el destí, oi?). Han mirat pel telescopi, m'han preguntat què hi vivia per aquí (ni idea de què eren els isards ni els cabirols...). Al cap d'una estona, s'atansen altre cop: "perdona, com es que no hay nieve?" Resposta (una mica flipada...) "pues porque es agosto!". Continuen: "Ah, yo creia que siempre había nieve en Andorra..." I tant, som a l'Himalaia!! Abans de marxar m'han dit que l'aigua de la font rajava molt freda, com era? Resposta (ni fet exprés!): "pues mire usted, es la nieve que tanto buscaba!!". Han marxat cofois de la seva visita a les muntanyes de les vaques i els cavalls però una mica desencantat de no veure cabres ni trepitjar la neu.

Al cap d'una estona para un cotxe i surten dues noies escopetejades. A crits: "por Dios!, has pisado una mierda con el cotxe!!! Mira como han quedado las ruedas!!! Què asco, que peste! Corre, limpialo sino no podremos sacarlo!!". Quin ensurt... L'única cosa que els havia passat és que havien passat per sobre una tifa de vaca que hi havia a la carretera... Ves quines coses de fer...

A Vallter, estava fent unes enquestes de freqüentació de muntanya. M'acosto a una família similar als "montañeros" de Pessons. Començo a fer l'enquesta, patatim, patatam... Els pregunto si tenen interès en general per la natura. La dona, una mica molesta i tot per la pregunta salta "i tant!, tanim una casa a Setcasas!" (tipus Sandra Camaca) Resposta: "bé, aquesta qüestió no la demana el formulari..." (em sembla que no li caic massa bé...). Pregunto quines zones de la muntanya freqüenten. Resposta: "ui, no pugem pas allà dalt, eh? (em senyala un pic). Anem fins el refugi (a dos passes de l'aparcament...) i dinem allà mateix. Però a l'hivern sí que venim molt, a esquiar!!! (evidenment, pistes d'esquí de Vallter2000). Això sí, abans de marxar em demanen que escrigui que la Generalitat netegi els carrers de Setcases, que està molt brut, que facin tot el poble peatonal i que totes les coses que es decideixin fer a la muntanya que els arribi també als de Barcelona que els tenen molt oblidats. Per un moment pensava que em demanarien que traiessin les esquetlles de les vaques (millor, erradicar-les!) o silenciar les campanes dels pobles de la vall de Camprodon...

Minuts més tard para un cotxe i surt un home amb el seu fill d'uns cinc anys. L'home puja sobre una pedra, fa una volta (som a peu de carretera) secera i crida: "qué guay, mira Christian, estamos en la capçalera del Ter! Que guay..." Fa una mica de cara de flipat, el nen no diu ni piu. Mira el nen i torna a dir "A que es guay, Christian?". El nen diu impassiu "si". Pugen al cotxe i marxen direcció Setcases. Capçalera del Ter era el que posava en el rètol que marcava el camí del refugi d'Ulldeter. Que guai...

A Fontalba, vall de Núria, una família d'un poble de Girona, portava un ramet de flors moooolt boniques. Feien goig amb el contrast de colors, groc i lila. Em van fer pena i els vaig fer una recomanació: "perdoneu, però jo de vosaltres tiraria ara mateix aquestes flors i em rentaria les mans. Heu agafat tora, la planta més verinosa dels Pirineus". Ells em diuen" "que ens pot passar, una mica de mal de panxa?". Vaig ser una mica dràstica però amb la tora no fem broma. Resposta: "no, senyora, mort fulminant". Els vaig deixar una mica acollonits. Quan van marxar vaig veure que havien deixat les floretes a peu de cotxe. Bons minyons!.

Bé, i què pitjor que un pixapins de ciutat. Doncs quan el pixapins és del mateix territori. Andorra, el Forn de Canillo, al costat d'una pleta, al mig de la muntanya. No explico res més, mireu la foto. Llàstima podien haver posat unes cabres també, per aquells que les buscaven l'altre dia. Com són... Per cert, parlant de pletes. Pregunteu a la gent què és una pleta, sobretot els de la Cerdanya. M'hi jugo un, no, un no, deu mil pèsols a que molta gent us diu que és una urbanització de muntanya. Jo ja ho he sentit més d'un cop. Clar, la Pleta d'aquí, la Pleta d'allà...

Si, nois, mostra d'alguns pixapins, és igual d'on siguin, però se'ls veu venir d'una hora lluny.

Però, i nosaltres?, doncs a Andorra han obert un centre comercial, l'Illa Carlemany, amb el nom us el podeu imaginar, còpia de BCN. Hi vaig anar amb la Laia a veure UP en 3D als cines nous que han obert. Va al·lucinar!, però el millor de tot va ser veure-la amb els seus quasi 9 anys, intentant fer un pas per baixar les escales mecàniques. Quina emoció!! Al final, quan més o menys les dominava, no volia deixar de pujar i baixar. Això no és ser pixapins, això és una pagesota de cap a peus!!! Tanmateix, quina vergonya...


Comentaris

felquera ha dit…
Me'n he redito muto con el tuyo texto perque ye una cosa que, si fa u no fa, me pasa a yo totz es veranos (como no tenemos pistas d'esquí es pixapins no vienen t'aquí d'hivierno), e ixo que cuentas de la tuera me pasa cada dos días. Per aquí el 50 % de pixapins que vienen son de Zaragoza, el 40% de Barcelona e es altros d'altras procedencias.
La mía filla, que tiene 3 anyetz, alucina cuan imos ta Zaragoza e i vei las escaleras mecanicas e es autobuses urbanos, m'encanta que sía una "paleta pueblerina". Salut.
Olga ha dit…
Buf! se'n podria fer un recull enorme d'anècdotes d'aquest tipus! A l'agost, al Coll de la Botella, també en vaig viure una... Com vam riure!!!
http://pirineuweb.blogspot.com/2009/08/asfalt-protector.html
Núria ha dit…
Felquera,
ja veus, són a tot arreu!

Olga,
vaig llegir la teva entrada quan la vas penjar i també em vaig fer un tip de riure. La foto de la família fent el picnic en mig de la carretera és de postal!!
Joana ha dit…
Hi ha una fauna molt particular per les mauntanyes i amb comentaris que no tenen preu. Aquest estiu, baixant de Colomers cap a Banys de Tredòs, ja quasi arribant on és l'hotelet, al salt d'aigua uns matrimonis ens pregunten si quedava molt, per arribar on? doncs, per veure alguna cosa i es queixaven que anava de mal caminar, si clar, amb sandalies de topolino o xancletes de goma de dit, si, fa de mal caminar.
La tardor passada pujant a Núria, no tenia desperdici, era quan el cremallera estava tancat i et ben asseguro que el que vaig veure i sentir tot el camí era impressionant, que perque estava lluny i no arribava la carretera, es va emportar el primer lloc.
Però per a mi els millors són els que per fer la passejadeta pel poble es vesteixen com si anessin de safari.
Núria ha dit…
Joana,
Hauries de veure els que es passegen pels carrers d'Andorra i, fins i tot, de la Seu amb el mono d'esquí i les botes!
Això d'anar a la muntanya amb xancles de dit és tot un clàssic... La propera vegada aniré a la platja amb xiruques!
Jo encara recordo el tip de riure que em vaig fer fa uns anys quan vaig anar a baixar el riu Vero, a Osca. La major part de la gent anava amb neoprens o com a mínim ben preparats i uns de Barcelona anaven com si estiguessin al jardí de casa seva. Encara recordo el bikini "modelet-riu-Vero" que li deia jo, de la noia. Impressionant! Després hi ha accidents...

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...