L'Oasi català (I)

Amb tot el merder del cas Millet ha tornat a sortir el famós Oasi català i la impunitat de la que gaudeixen. Això que explicaré ara ho vaig escriure aquests dies a Calafell, quan el sr. Millet encara no ens havia explicat que bé ha viscut durant 30 anys, i ho havia titulat així, l'Oasi català.

Aquests dies a Calafell mirava l'edifici de casa nostra des de la platja. Feia un repàs de la gent que hi vivia o hi havia viscut, dels que hi eren i els que ara hi són. Ha passat tanta gent en més de 40 anys...! I pensava, mira que n'érem i som de diferents tots plegats però en conjunt formem part de la nostra història i, perquè no, un exemple clar de l'evolució de la societat catalana. Ben mirat, un petit Oasi català.

Explicaré una mica el perfil dels qui hi han deixat empremta però canviaré els noms. De totes maneres, qui hi hagi viscut segur que els identificarà. No ho faré tot en un escrit, seria molt llarg i avorrit. Avui en faré la presentació i explicaré com era aquella societat de finals dels 60 i principis dels 70. 40 anys donen per molt. Com molta gent diu, algú un dia n'hauria d'escriure un llibre de tot allò!

El bloc d'apartaments es va construir, més o menys, fa 45 anys. Tot luxe, garatge interior, piscina, dues pistes de tennis, zona de jocs pels nens, club social... Tot a primera línia de platja. El meu avi participava en la construcció dels apartaments al costat d'uns quants peixos grossos de la banca i la política catalana del moment. Com que no es venien, varen decidir quedar-se un apartament cadascú. I per això he pogut passar els estius a Calafell. Aquella gent tan important eren els Ferrer, els Fernando, els Gual, els Guíxols, els Forcadell... Tots ells grans empresaris de la societat catalana. En Gual era regidor de l'Ajuntament de Barcelona amb en Porcioles, els Ferrer grans directius de banca, en Fernando tenia una impremta i altres negocis. Els Forcadell no sé a què es dedicaven però eren alta burgesia amb una finca immensa prop de Vilafranca del Penedès.
N'hi arribaren d'altres: els Bordanova, els Letamendi, els Freixeda, els Palacio... Tots tenien una cosa en comú: eren rics de cagar (com diria aquell)!! Tots eren catalans però com que era "más fino" parlaven en "castellano" als seus fills. Els homes potser no tant però les dones... i amb aquell accent de poble parlant en la llengua dels rics feien una gràcia...! I més coses tenien en comú, tots tenien minyona d'uniforme que els cuidaven les criatures i tenien totalment prohibit banyar-se a la piscina (que era dels senyors). Curiosa tota aquella gent de la burgesia dels anys 60.
Va venir més gent. Un coronel aviador franquista que volia un apartament perquè la seva dona pogués muntar a cavall (hi havia una hípica a prop). Bufa, tot un personatge. Els nens li teníem pànic perquè si li anava una pilota prop seu a la platja te la prenia i treia tota la seva mala llet de militar que encara ara li dura. Però també hi havia un aviador del bàndol republicà, en Mateu, amb negocis a l'URSS i casat amb una asturiana que anys més tard va dur-se tota la família d'Astúries a estiuejar a Calafell (i encara hi són).
Al pis de dalt de tot hi tenia l'apartament una dona soltera que a casa meva li deien "la secre" perquè era "la querida" d'algú important però mai vaig saber qui era. En aquella època era molt comú posar un piset a "la querida". I els Terrassa, mai més ben dit, perquè es varen quedar amb l'apartament que tenia la terrassa més gran de tot l'edifici. Ell era un gran advocat i catalanista! També vingueren els Boix i els Garrigosa. Curiós tàndem, un feia matalassos i l'altre llits plegables.
Al cap d'uns anys van arribar els Diumenjó, una família d'un poble de la Baixa Segarra que tenia una fàbrica familiar dedicada al tèxtil. La típica família dels voltants d'Igualada dedicada a la fabricació de gènere de punt de principis de segle XX, quan la fàbrica passava de pares a fills. Vingueren per recomanació mèdica, els nens necessitaven respirar aire de mar. Ah, i els Pet, uns nous rics que no s'estaven de res però que eren vulgars, vulgars!
Ja veieu, banquers, militars de tots bàndols, empresaris, regidors... Tots ben diferents, totes les postures polítiques però una cosa els unia, tots formaven part de la societat catalana dels anys 60 i 70 i convivien durant els tres mesos d'estiu. Les dones es quedaven amb els fills a la platja i els homes anaven i venien (eren Rodríguez). Per celebrar el final de l'estiu feien una gran festa tots plegats al club social de l'edifici, amb disfresses, gran banquet i, com que els nens anàvem a dormir, suposo que cava i còctels a dojo.
Ostres, em descuidava uns dels personatges claus de la primera època, el José i la Josefa (el Jojé i la Jojefa), els porters d'origen cordovès que vivien al piset de la porteria i que vetllaven pel benestar de tots plegats i, pobrets, que patien les bretolades de tots nosaltres...

La propera entrega, la crisi del 73 i el canvi de règim que també va comportar el canvi de moltes coses als nostres veïns.


Comentaris

Joana ha dit…
Ostres! On jo estiuejava també havia un militar retirat i es feia dir "capitán".
Una fauna divertida en els apartaments.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...