Anònims

Tornem de les vacances de setembre, després d'uns dies a la platja sense gent (quin luxe!), sol però sense calor exagerada... Però amb una cosa al cap, reprendre un tema que deixava a l'aire just abans de marxar: els anònims.

En l'escrit sobre la Festa Major hi van deixar el seu comentari algunes persones anònimes, amb nom per identificar-se mínimament o sense. I vaig fer algunes reflexions sobre aquest fet. He de dir que algun d'ells va pagar un moment de mala llet que, pobre, no tenia res a veure amb ell però és que me n'adono que sota la denominació d'anònim tothom es permet el luxe de dir el que li dóna la gana. Molts cops es sobrepassen els límits del respecte, es diuen coses que un no s'atreviria a dir signant amb nom i cognoms.

També vaig fer la reflexió que sempre he respectat la condició d'anònim de la gent que deixa comentaris sempre i quant rebi el mateix respecte. Hi ha gent que és vergonyosa, tímida, que potser és una manera que té d'expressar la seva opinió que en altres condicions no faria. Tothom té la llibertat de dir la seva. Es pot opinar a favor o en contra, es pot suggerir, recomanar, però no es pot insultar o dir les coses per fer mal. Però també deia que l'anònim sempre juga amb avantatge, es digui anònim, Jaumet o Maria, és igual. Jo em mullo, expresso la meva opinió i tothom pot saber qui sóc, dono la cara, dic el que penso sense amagar-me. Si ho volgués tindria un bloc clandestí, coi! L'anònim, que pot ser molt respectuós o gens ni mica, no s'identifica, per tant pot dir el que vulgui sense por a que ningú l'assenyali pel carrer. I això fa que es cregui molt valent i sobrepassi els límits de l'ètica i, fins i tot, de la legalitat.

Sí, de la legalitat. I per què ho dic això? Recordeu un escrit meu, Sopars de duro, on es va deixar un cometari signat amb el nom de Jordi Ausàs? Va aixecar polseguera i malestar, començant per mi mateixa i gent que ens envolta. Però també vaig dir que no m'encaixava el comentari amb el sotasignant i menys perquè ens coneixem personalment i compartim altres coses que no tenen res a veure amb la política i que, per tant, tard o d'hora, acabaria esbrinant si realment aquell comentari era del Jordi Ausàs o no. I, efectivament, NO HO ERA.

A mi, a part de demanar disculpes públicament al Jordi Ausàs perquè no deixo de ser responsable del que s'escriu al meu bloc, això m'ha causat molta indignació i més mala llet de la que tenia abans de marxar de vacances (llavors encara no ho sabia, pura casualitat). I evidentment, a ell també. Em sento traïda per qui li he donat tota la llibertat d'escriure i opinar el que vulgui a casa meva, dins uns paràmetres de respecte i ètica que no ha complert. L'adjectiu que més ha definit aquest anònim és el de miserable. Molts han coincidit en això però per a mi és molt més, és mesquí, covard i defineix molt bé la persona que ho va escriure, algú que és tan poca persona, tan poc digne que no és capaç no d'opinar com un anònim sinó que, sense cap vergonya, utilitza el nom d'un altre. Suposo que amb la pura intenció de fer mal a alguna de les parts o a les dues, no? Al desgraciat aquest només em queda dir-li que el que ha fet és delicte, és usurpació d'identitat i, per això podria ser denunciat. Si no ens coneixem, tan de bo no arribi a fer-ho mai. Si ens coneixem, espero no saber qui ets perquè em repugnes.

I m'ho estic plantejant, clar que sí, que paguin justos per pecadors. Tancar els comentaris del bloc a qualsevol que no s'identifiqui adequadament, no com anònim o amb perfil blogger sense identificar-se. Això se solucionaria amb la obligatorietat de tenir tothom una identificació digital, com el DNI. Ja veuríeu com els miserables anònims que escupen per tot arreu (llegiu els comentaris que es deixen a les notícies o escrits dels diaris digitals, demencial) acabarien arraconats com rates.

No sé, és complicat i hi dono moltes voltes. Suposo que he pecat d'ingènua, penso que tothom és igual de respectuós i digne que jo i molts d'altres però no és així. No és el primer cop que me la claven però, tal com sóc, no serà pas l'última. La Mercè i molt d'altres no en tenen la culpa.

Comentaris

josefina ha dit…
Hola Núria,

Jo també hi he pensat molts cops, en els anònims -i no tan anònims- que de tant en tant apareixen pels nostres blocs. Durant un temps li deia al Marc que els havíem d'obviar, no contestar-los i ser-hi totalment indiferents. Durant un temps ho vam fer. Però vet aquí que de cop va aparèixer algun anònim que, pel que escrivia, no ho va resultar ser tant, d'anònim, i llavors ja el vam començar a replicar i vam entrar al joc de contestar anònims.

Ara li dic al Marc que, tot i córrer el risc que ens diguin intolerants i demès estupideses, si al bloc hi apareix algun escrit insultant, poc respectuós i no signat, tenim tot el dret del món d'esborrar-lo i que no surti publicat. És el nostre bloc i per tant hi podem fer el que volguem. I els anònims, que bramin el que vulguin. La majoria d'ells són covards i mesquins, per tant, fora de casa meva.
Joana ha dit…
Mai no he tingut cap comentari d'un anònim, bé, si un cop, però sabia qui era i no compta. Tampoc, mai no m'ha deixat ningú cap comentari insultant, en el meu blog no parlo de res que pugui aixecar els ànims com pots parlar tu en el teu. Això tant és, com a tu, em fa pensar que l'anònim és covard i si no estàs d'acord amb el que es diu en aquell blog o no es deixa cap comentari o es pot replicar sense insultar i faltar al respecte, ningú no t'obliga a llegir un blog i si no t'agrada, surts i punto. El que si que trobo molt lleig és fer-se passar per un altre, això no té nom.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...