Els estanys del Pirineu

L'any passat, més o menys per aquestes dates, començava una aventura fascinant que duraria tres mesos pels racons més fantàstics del nostre Pirineu. Em van demanar fer uns mostrejos dels estanys d'alta muntanya del Pirineu català. El meu company de fatigues va ser l'Àlex. De seguida ens vàrem entendre. Sort, perquè sinó tantes hores sols a la muntanya hauria estat un calvari. Hi havia dies que no vèiem pràcticament ningú durant dotze hores! Nosaltres dos i els estanys. I els isards, que sempre ens controlaven des dels rocs més alçats.

Sona molt bonic però la feina va ser dura. Arribar als estanys suposa hores de cotxe fins algun lloc més o menys proper, em llevava a quarts de cinc de la matinada, hores de caminada fins els estanys, mostrejar estany rere estany durant tot el dia (més de trenta n'havíem arribat a fer!), altre cop hores de baixada fins el cotxe i algunes horetes més fins a casa. Això sí que era treballar de Sol a Sol i més! Alguns dies fèiem un intensiu i, per no haver de tornar-hi un altre dia, ens quedàvem a dormir en algun refugi. Durant aquells mesos em vaig guanyar el sobrenom de la dama del llac (lady of the lake), com la que surt a la llegenda del rei Artur.

Però tota la duresa física també tenia la seva recompensa i em considero una gran privilegiada. En aquella època la meva vida personal no passava pels seus millors moments i aquest anar amunt i avall, caminar i caminar i no pensar en res més que en muntanya, pedres i granotes em va servir per desconnectar de la resta i descarregar molta, molta adrenalina. Ostres, estava forta com un roure, en aquest cas millor dir com un isard. Tantes hores i dies per sobre 2000 m segur que va fer que els meus hematòcrits pugessin força. L'exercici físic és el millor aliat per alliberar tensions i mals rotllos. Sort en vaig tenir!

I vist tot allò al cap d'un any, oblidat el patiment físic, el millor record que em queda són la quantitat de fotos que vaig arribar a fer, els paisatges, les muntanyes, els cels blaus o amenaçadors de tempesta, els reflexos de l'aigua dels estanys, el verd dels prats.... En resum, riu-te'n del programa aquell del millor paisatge de Catalunya! A més, estic segura que sóc de les poques persones que ha vist alguns d'aquests estanys; no són els més concorreguts, són els petits, els de mal accés, els oblidats però no per això menys atractius i interessants. Ideals pels que busquen la solitud, la llibertat, la pau però aconseguit amb esforç i suor. I em fa molt feliç, poder dir ben alt "jo ho he fet, he gaudit de tots aquests indrets".

Perquè veieu que tot això que explico val la pena us deixo un vídeo amb una selecció de les fotos que vaig fer. La música és relaxant, com els paisatges mateixos. El nom de cadascun dels estanys no el tinc però sí la zona en la que es troben. Només és un tast del que realment és tot allò, s'ha de veure per viure-ho.





Comentaris

... RETRAT ha dit…
Molt bona idea i molt macos. L'enhorabona, productora!


Jordi Dalmau i Ausàs

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...