Goril·les

Aquest escrit era part de l'anterior però com que em quedava molt llarg he decidit fer-ne dos.
Parlem de goril•les. Si en Sabater Pi per la gent és famós pel Floquet de neu, durant molts anys el zoo de Barcelona també va ser famós per la presència d'aquest gran primat. Vaig estar uns quants anys observant-los, estudiant el comportament alimentari anormal que presentaven els goril•les en captivitat i no en llibertat. A la facultat em vaig guanyar el sobrenom de "Sigurni Tomàs", era l'època de la Sigourney Weaver fent Gorilas en la niebla. Els goril•les en captivitat molts cops regurgiten el que mengen, és a dir, ho vomiten, per després tornar-s'ho a menjar i així fins que no els queda res per treure. També presenten coprofàgia, o sigui, mengen merda, normalment la seva. Es tractava de saber el per què d'aquest comportament. Semblava haver-hi vàries raons i no una sola: estrés, avorriment, menjar massa preparat, menjar que ells havien de mastegar i digerir poc... A partir d'aquell estudi es va canviar l'alimentació dels goril•les, se'ls donava fruites i verdures, branques perquè poguessin jugar, instal•lacions més àmplies i amb amagatalls... Sembla que la cosa ha millorat, jo ja fa alguns anys que he perdut el contacte amb tot això però l'últim cop que hi vaig ser encara vaig veure alguna regurgitació... Com n'és d'important viure en l'hàbitat que toca!.
A part del Floquet de neu n'hi havia més de goril•les, de fet un harem de femelles (la Bimbili, la Yuma i la N'dengue) i tot de fills (l'Urko, l'Ntao, la Machinda, la Virunga, la Kena i el Bindung). En un principi, la fita del zoo era aconseguir creuar una filla del Floquet amb ell mateix o els germans entre ells per aconseguir un altre goril•la blanc però, molt encertadament, fa uns anys es va canviar radicalment la filosofia i ara s'evita de totes, totes aquesta consanguinitat. L'albinisme no deixa de ser una malaltia, més totes les que podien sortir associades a aquest parentesc tant pròxim.
L'Urko era el gran fill del Floquet, el gran semental, la promesa.

L'Urko, dibuix fet per en Sabater Pi

Convivia amb les germanes per poder tenir descendència, però no hi havia manera. Anys més tard es va descobrir que l'Urko era estèril. Què hi farem, aquell tros de goril•la, imponent, “xulo”, dèspota, malparit. Son pare era l'estrella, ell era el fill de papà. No se me'n va l'olla, no. Més o menys els goril•les ens coneixien, no ens atansàvem pas, des de fora la instal•lació. Quan ens acostàvem a la de l'Urko aquest ens feia un display, sobre les quatre potes, amb el cap ben alt (com el dibuix) i ens deia: "ei, us he vist, i recordeu que aquí mano jo". Intentava fer-nos fora. Es feia el distret, agafava algun objecte, la majoria de cops "caca" i, mirant cap a una altra banda, tirava amb molt bona punteria una tifa cap a la nostra direcció. Simpàtic, eh? Carai, quina manera més agradable de foragitar-nos!! Però sabent-ho, sempre érem a l'aguait i, a mi MAI em va arribar a tocar. Però un dia de comitiva de l'Ajuntament, la punteria va ser genial i la camisa i la corbata d'un dels del sèquit va quedar ben emmerdada. Aquell dia no em va fer res, vaig pensar: "molt bé, Urko, aquesta ha estat bona!". L'Urko es va morir fa sis anys d'una peritonitis. Ostres, molt malparit ell, però em va saber molt greu. Era un goril•la molt atractiu i, per a mi, molt més interessant que el propi Floquet de neu.
Ara el zoo ha portat altres goril•les que no tenen res a veure amb el Floquet i alguns dels seus fills i nets són a altres zoos. Es prima la varietat genètica. Les dones d’en Floquet són mortes, les filles són grans i té molts nets que no sé ni la cara que tenen (curiosament, un té un dit blanc!). A tots els que he mencionat els tinc molt presents, si hi fossin els reconeixeria. Però anar ara al zoo i quedar-me una estona davant les instal•lacions dels goril•les és com visitar l'escola de quan eres petita i no trobar ningú conegut. Un cert punt de nostàlgia però també de tristor.


Comentaris

Gran article! M'ha agradat molt! T'animo que de tant en tant expliquis alguna anècdota o alguna història relacionada amb aquest món. És una lectura molt amena i interessant, sobretot perls qui, com jo, no tenim res a veure amb el tema. És bo poder seguir coses així de primera mà.
Núria ha dit…
Gràcies,David. Goita, quan l'estava escrivint pensava que era un tema que no interessaria a ningú. Goril·les, ximpanzés, vòmits, tifes... Quina emoció... Entendria que la gent plegués a mig article!.
No, no pensis, és un tema molt interessant.

Per cert, imponent la Weaver dient "aquesta és la meva muntanya" :D
Núria ha dit…
També parlava de "els meus goril·les". Bona pel·lícula, reflectia molt bé tot aquell món. Abans de la pel·lícula jo havia llegit el llibre que ella mateixa havia escrit. Jo no vaig arribar als extrems de la Dian Fosey però acabes agafant cert afecte als animals. El Bindung i la Kena eren els meus preferits, els fills petits del Floquet. El Bindung el varen vendre a un zoo del Japó. Compartia instal·lació amb la Kena i em va fer pena que els separessin. La Kena encara és al zoo i, si no vaig errada, ja ha tingut algun fill.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...