Calafell

Per Sant Joan ens vàrem agafar uns dies de vacances. Anar a la platja, i més a l'estiu, no m'agrada gaire però a Calafell, a finals de juny, encara s'hi està prou bé. Així que per Sant Joan, com quan era petita, vàrem agafar els trastes i cap a Calafell falta gent. Per cert, aprofito l'ocasió: qui han estat els CAFRES que es van passar tres anys per fer nova la C14 de Tàrrega a Montblanc i ara la tornen a fer perquè se'ls està ondulant tot el paviment!!! Per l'amor de Déu, tres anys patint els talls intermitents, els semàfors i els canvis de carril per tornar al mateix al cap d'un any!!! No tenen perdó!!!

Bé, continuem. El trajecte fins a Calafell m'agrada, sobretot un cop deixem la "sinuosa" C14 i anem cap el Sarral, el Pla de Santa Maria i el Vendrell: vinyes, vinyes i més vinyes envoltades d'oliveres. Aquest és el paisatge que ens acompanya per carreteretes comarcals per la Conca de Barberà, l'Alt Camp i el Baix Penedès, fins arribar a Calafell. Un paisatge francament relaxant, m'agrada.

Calafell, el refugi dels meus estius des que vaig néixer, de Sant Joan a "la vuelta al cole del Corte Inglés", és a dir, fins ben entrat el setembre. I durant aquest quaranta i pico anys he vist com ha anat canviant Calafell, com ha crescut, i no m'agrada. Nosaltres sempre hem estat a la platja, al passeig. Començaven a construir apartaments, com el nostre monstruós edifici, ho reconec, però encara hi havia moltes cases de pescadors i cases d'indianos, molt típiques de tota la costa catalana.

Si, ja ho sé, va en contra de tot el que defenso i reivindico, però és casa meva...

A banda i banda, extensions de canyes i aiguamolls, fins arribar a la urbanització de Segur de Calafell i Sant Salvador. A Calafell-platja hi havia tres carrers: el de davant, el del mig i el del darrera. Tenien nom?, sí, però ningú els deia pas. Entre ells, alguns carrers transversals: el de l'església, el del peix, el de Vip's (la super disco de Calafell), el del riu, el del poble... Em feia gràcia l'altre dia un amic que havia estat a Calafell i em parlava dels carrers per on havia passat i jo no en coneixia ni un pel nom!!! El poble quedava delimitat per la via del tren. A partir d'allà, vinyes i oliveres fins arribar a Calafell-poble, l'església, el castell, on vivien els que no pescaven, els que treballaven la terra.


Però Calafell ha canviat molt. Com a tot arreu, la "cultura del totxo" es va implantar, l'Ajuntament es va fregar les mans a base de requalificar terrenys i vendre's el patrimoni i va començar una falera boja per construir, construir i construir: fora canyissars, fora pinedes, fora els camins de terra per on anàvem amb bici, a buscar regalèssia de pal (després la veníem i acabàvem les existències en un moment), a collir mores, passejades a cavall... Tot fora, cases, cases i més cases. I com que al voltant de les cases no hi ha res, tothom a passejar a Calafell. I Calafell es torna impossible, amb un nivell cultural que no us vull ni explicar, amb els "quiero i no puedo", amb els "jo tinc més que tu" (que en el fons no té res), el català desterrat... Calafell ara és un poble brut, deixat, amb uns carrers que fan pena... Sembla que, en els darrers anys, l'Ajuntament està intentant rentar la cara al poble: fora discos i bars de nit que portaven bronques diàries, espais verds, restauració del castell, la Ciutadella dels íbers... Però, per algunes coses és tard: quan plou ja no fa olor de pineda humida, els carrers ja no fan olor de platja, no hi ha mosquits (normal, sense aiguamolls,...), a les platges no hi ha restes de petxines, ni d'algues perquè passen les màquines a netejar (a mi m'agradava més salvatge), no queda muntanya, no queden oliveres, no queden vinyes, poca cosa queda d'aquell Calafell de fa trenta o quaranta anys...


Però, si no tenim en compte tot això, uns dies de platja tampoc estan malament. Aquests dies els matins eren sagrats: platja, mar i piscina, seria molt injust privar els nens de tot això i, mentrestant, jo aprofitava per fer allò que la majoria de dies acabo fent davant l'ordinador: llegir el diari. És gustós passar pàgines sota l'umbrel·la, llegint toooots els articles d'opinió i acabar fent els encreuats i els sudokus.

Les tardes s'aprofiten per voltar pels carrers plens de botigues i bars, és quan pots dir: "goita, aquest ha tancat, aquesta casa ha anat a terra, aquest bar és nou (no durarà massa...). Un dels dies vàrem anar a Altafulla, feia temps que tenia ganes de fer-hi una escapada. El poble l'han conservat molt bé, tot emmurallat, cuidat, tranquil.

La part de la platja em va sorprendre gratament. Aquesta gent han sabut fer el que a Calafell i tots els pobles dels voltants no han estat capaços: preservar les cases de pescadors i conservar una zona tranquil·la i reservada. Molt bé, sí senyor, així és com recordava l'última part del Calafell dels pescadors que va desaparèixer, la zona de l'Espineta, la cofradia, l'arribada de les barques i la casa del Barral. Ens va agradar a tots, als nens també.

A Calafell hi tornarem a anar, també em porta bons records, retrobo les meves amistats amb nens com els meus, ens relaxem, canviem d'aires i el Quim i la Laia juguen amb la sorra com si encara tinguessin tres anyets. Calafell s'ha convertit en un nucli turístic d'apartaments més però per a mi, Calafell sempre serà una part important dels records.


Comentaris

Joana ha dit…
Així de trist és, tota la costa o gaire tota la costa passa el mateix. Els nens ara ja només poden jugar en places asfaltades i amb jocs molt dirigits, res d'quelles cabanes, els partits de futbol interminables en un camp qualsevol amb les porteries marcades per dues pedres i així una llista inacabable de coses. Em passa el mateix amb Castelldefels, ja no el reconec quan hi vaig.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...