Jaume Gubianas (mister Gubi)

Tinc uns quants temes pendents d'escriure'n alguna cosa. Són d'aquells escrits que vull fer-los bé, amb calma, mirant de transmetre el millor que pugui tot allò que sento. Un d'ells era parlar d'un mestre de dibuix que vaig tenir a l'escola. Fa uns mesos em va arribar l'adreça de la web que un dels seus fills havia fet per retre-li un homenatge pòstum. En aquell moment ja vaig posar-me en contacte amb ell per expressar-li lo emotiu que havia estat veure l'obra d'aquell home que jo considerava molt distant. Avui m'ha enviat un enllaç per veure un video que s'ha fet per homenatjar-lo. Què us he de dir, se m'ha posat la pell de gallina, m'he emocionat. Veure que aquell home que a mi em semblava fred, poc expressiu i distant tenia una sensibilitat especial per la natura, per la vida, per la pau. He descobert la part més humana del Jaume Gubianas, mister Gubi.
En Jaume Gubianas va ser el meu mestre de dibuix a l'escola del Parc del Guinardó, el meu, el dels meus germans i el de la meva mare. Arribava cada tarda a l'escola, no hi feia massa vida, i ens ensenyava a dibuixar. Jo no me'n sortia gens bé. Això del dibuix no era el meu fort, era molt mediocre. Sempre em semblava que tenia alumnes preferides, com la Isabel. I jo mirava els seus dibuixos i pensava que tampoc eren tan diferents als meus com perquè els posés tan bona nota! El temps li va donar la raó, la Isabel va fer Belles Arts i té un taller de gravats amb el seu company. En tinc algunes de les seves obres. Ella té clar que és el que és gràcies al Sr. Gubianas. I com ella, d'aquella escola n'han sortit moltes d'artistes, i bones. Però, amb el temps m'he adonat que aquell home que creia que a mi no m'havia ensenyat a dibuixar em va transmetre altres valors artístics. Em va ensenyar a observar la natura, a escoltar-la i a barrejar els colors i les formes que en ella existeixen. Les ombres i les penombres, els colors càlids i els freds, les textures, els materials i les sensacions que podia transmetre una imatge segons totes aquestes combinacions. N'estic segura, ara, després dels anys. Els colors de l'entorn em captiven, els contrastos, la llum, les formes. No les dibuixo, això no ho he aconseguit, en faig fotos. I si no tinc la càmera la foto queda enregistrada en el cervell, me l'enduc de record envoltada de sons i olors. I al dissenyar webs això també rebrota. Ho valoro molt. I tot perquè el sr. Gubianas em va ensenyar a fer-ho, tot i que jo pensava que aquell home no en sabia de transmetre sentiments.
Ara he descobert els seus valors, un home que no va voler viure de la seva obra, no la va comercialitzar ni, quasi tan sols, mostrar-la. Un home amb uns grans ideals, algú que no va voler ser un protegit del Generalísimo, ho podia haver estat com altres estrafolaris, va preferir pintar i ensenyar a dibuixar a les nenes d'una escola de Barcelona durant 35 anys. Al menjador de l'escola hi ha un quadre de la conquesta de Jaume I pintat per les grans de l'escola (jo devia tenir uns 5 o 6 anys) amb una gran senyera. Eren els últims anys del franquisme però va ser molt agosarat fer aquell immens quadre en una escola... A ell li agradava que a la classe hi hagués silenci i, si era possible, treballar amb música de fons. També sortíem fora la classe a dibuixar. L'escola és en plena natura, al parc del Guinardó, envoltada d'arbres, com ningú s'imaginaria mai a Barcelona. I això segur que el fascinava. Recordo el Bolero de Ravel, vaja, no crec que cap de les que han estat alumnes seves ho hagi oblidat. Posava un casette amb el Bolero de Ravel i deia: pinteu-lo!. I apa, com es fa això de pintar la música, eh? Doncs, sí, es fa. És expressar sentiments, traspassar-los d'un art a un altre. Així de fàcil! A la web hi ha un apartat dedicat a les nenes de l'escola, retrats d'algunes d'elles durant els anys 50 i 60.
I quan avui he vist el video encara he entès molt més tot això. La combinació que han fet de la seva obra amb la música, fascinant. I els colors són part molt important de la seva obra, el que ell més valorava dels nostres treballs.
I per últim, això m'ha deixat molt parada. Té un autoretrat, el d'aquí sota, que s'anomena "Adéu, mister Gubi", l'única obra a la que li va posar nom des del 1949. Ostres!!! Però si així és com li dèiem a l'escola!. Si senyor, en Jaume Gubianas era en Mister Gubi. Doncs mister Gubi, puc presumir de ser el què sóc en part gràcies a vostè, un geni.

Comentaris

Núria ha dit…
El cometari el deixaré jo mateixa. El dia següent de penjar aquesta entrada em va escriure el fill de'n Jaume Gubianas. Em deia que l'havia emocionat el que havia escrit i que li havia agradat molt. Estava sorprés del què explico de "mister Gubi". Ell no sabia que venia de les nenes de l'escola i fins i tot va pensar en no dir-ne res. Estic contenta que a través del meu bloc hagi pogut esbrinar el per què del títol d'aquell quadre. Així que creu que aquesta obra no deixa de ser un homenatge als 35 anys de mestre de dibuix d'aquelles nenes del Parc del Guinardó. Goita, encara el valoro més aquest autoretrat. Per què els grans artistes sempre es descobreixen quan ja no hi són?
Mireia ha dit…
Em dic Mireia Favà i em sembla que era de les "preferides" que tú dius del Sr. Gubianes (així li dèiem a la meva època). M'ha fet molta il·lusió trobar el teu escrit sobre ell i veure el video, m'he emocionat, no havia tornat a veure la seva cara des que estant jo al cole es va jubilar i crec que no havia vist cap pintura...Vaig fer Belles Arts i estimo el dibuix, el color i la natura gràcies, principalment, a ell. Em sembla extraordinari que un home de tan poques paraules pogués arribar a dir-nos tant. Per a mí la seva figura ha estat clau per formar-me com a artista i com a persona. Gràcies per l'escrit. Saps si podria contactar amb el seu fill?
Núria ha dit…
Hola, Mireia

El teu nom em sona, deus ser una mica més petita que jo. Recordes els bessons, Marc i Marta Tomàs, els meus germans? Ells també eren a l'escola quan es va jubilar. Veig que coincidim en moltes coses que ens va aportar el sr. Gubianes. El seu fill m'escriu a vegades. Ha fet un web genial sobre el seu pare i, a vegades, em demana si tinc fotos o alguna informació sobre ell que pugui ser interessant. Si entres al web (hi ha un enllaç a l'escrit) trobaràs un apartat de contacte. Així és com vaig escriure-li el primer cop. Segur que li farà molta il·lusió que contactis amb ell.
Ah, i al web, a l'apartat de l'escola, hi ha el recull de dibuixos i dedicatòries que se li va fer quan es va jubilar. Segur que t'hi trobes!

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...