La Montserrat

Avui és el dia de la Mare de Déu de Montserrat, sí, aquella a qui des de sempre li he tingut una mica de ràbia perquè és una mare de Déu trobada com la de Núria però té un dia per ella sola i la resta de trobades anem totes en grup el 8 de setembre. No hi ha dret... la molt creguda!!! Ja sé què em direu... ai, Núria, cada any la mateixa història!! Doncs sí, fins que totes tinguem els mateixos honors!!

Però jo avui no vull parlar de mares de Déu. Avui vull parlar de la Montserrat.

La Montserrat és una dona fantàstica, amb un riure que encomana i una mirada que convida a ser la seva amiga. Vàrem començar a treballar juntes a l'escola d'adults de Mollet i la creuada va durar tres anys, fins que jo vaig canviar de centre. Ella encara hi és. Els alumnes i les alumnes l'adoren. Hi fa molt bona feina tot i que, a vegades, quedi una mica amagada. Del meu pas per Mollet ja en fa ben bé deu anys però l'amistat ha quedat. No ens veiem massa, ella a Cardedeu i jo a la Seu però no fa falta. Xerrem de tant en tant i ens enviem correus. Ara, quan ens trobem podem estar hores i hores explicant-nos les mil i una aventures. El més important, saps que si necessites un cop de mà o els ànims són fluixos la Montserrat és allà. És única.
La qüestió és que un dia de sant Jordi se li va acudir néixer. I ho va fer molt bé perquè tothom recorda que el 23 d'abril s'ha de felicitar els Jordis però també la Montserrat. Per ella són 5 dies de festa, aniversari i sant. Aquest any ha estat especial perquè n'ha fet 50. Va decidir que ho volia celebrar amb els seus amics i va organitzar una festeta. Molts de nosaltres no ens coneixíem de res però dies abans de la diada van començar a córrer correus per convertir la festeta en festassa sorpresa. I crec que ho vàrem aconseguir: llibres i més llibres (volíem arribar a regalar-ne 50 però em sembla que ens vàrem quedar curts...), pastissos flors i, fins i tot, un concert de violí. El més trist de tot és que jo no hi vaig poder ser, un dijous a la nit i a Cardedeu m'era molt impossible... Però amb els preparatius, correus i més correus, va ser com si hi fóssim tots, com una gran família. La veritat és que tota la nit vaig estar pensant: "què estaran fent ara? Ja li han donat tots els llibres? Ja ha vingut el violinista?, quines cares deu estar posant ara? Segur que a ella li hauria agradat muntar una moguda com aquesta per qualsevol dels seus amics, vaja, la primera. Però aquest cop era un homenatge per ella, per ser amb nosaltres, per fer-nos riure, per compartir moments complicats... per ser la nostra amiga.

La Montserrat encara viu en un núvol, avui mateix ens escrivia un correu explicant lo emocionada que encara estava i lo inoblidable que havia estat el dia del seu 50è aniversari. Jo em vaig avançar a l'aniversari i vaig fer-li una visita molt, molt fugaç a l'escola, dilluns a la tarda. Amb les presses, el llibre (Blau de Prússia, fent país...) no portava dedicatòria. La meva dedicatòria és aquest escrit.

Moltes felicitats, Montserrat, i que puguis compartir els propers 50 amb nosaltres.


Comentaris

Renoi Núria, quin regal més especial, quina mà d’elogis, al meu parer una mica exagerats, però ves, és un gust llegir-los i saber que una bona amiga ho veu així.

I ara, quan el temps no s’atura i els sentiments ens envolten és l’hora d’un conte, un conte que una bona amiga em va explicar el 23 d’abril, just quan feia 50 anys...

Forma part del regal

Una nena a l’Àfrica va donar-li a la seva mestra un regal d’aniversari. Era un preciós cargol.
- On l’has trobat?, li va demanar la mestra.
La nena li va explicar que aquests cargols es trobaven només a una platja molt llunyana. La mestra es va emocionar perquè sabia que la nena havia caminat molts quilòmetres per anar a buscar el cargol.
- No calia que anessis tant lluny només per anar a buscar-me un regal, li va dir.
La nena va somriure tot dient:
- Mestra, la llarga caminada també és part del regal.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...