La padrina

Aquesta senyora és la Marcel·la Roqué i Ubach, l'any 1968. La nena és una servidora. És la meva besàvia. Era de Cal Bernadet de Pallarols del Cantó, s'hi passa per anar de la Seu a Sort pel port del Cantó però després de pocs metres d'entrar-hi ja se'n surt. Cal Bernadet era un hostal on s'allotjaven molts viatgers que anaven cap a Sort o cap a la Seu. El seu germà Anton, més jove que el meu avi, tocava l'acordió i tinc entès que era molt conegut a la comarca. Ara Cal Bernadet ja no existeix, com em va explicar un home de Pallarols mentre en buscàvem el rastre, un dia van passar els del MOPU i van emportar-se tot el que estava al seu pas per fer la carretera del port del Cantó. Així que quan passo el Cantó és com si passés pel menjador dels meus avantpassats!. Encara hi queda un hort just a sobre la font.
Aquesta dona va deixar la duresa que a principi del segle XX es vivia en els pobles més perduts dels Pirineus. Va marxar a Barcelona a trobar millor vida, més oportunitats. Però a Barcelona les coses tampoc varen ser fàcils. Va pujar un fill pràcticament sola, va viure les tensions de la Barcelona dels anys 20 i 30, la guerra i la postguerra, al barri de la Ribera. Els últims anys de la seva vida els va voler passar a la seva terra, entre cosins i nebots, on havia crescut. Va estar-se a la residència Sant Josep de la Seu on va morir l'any 1977 o 78. En aquella època arribar a la Seu no era cosa de dues hores com ara però el meu avi se'n feia un fart d'anar amunt i avall.
Passats els anys aquí em teniu, vivint a la terra que va veure néixer aquesta padrina. És curiós, miro aquesta foto i la veig a ella dient-me a l'orella: marxa d'aquesta ciutat, fuig així que puguis, viu la vida que jo vaig haver de deixar. I així ho vaig fer. Crec que si ella ho sabés seria molt i molt feliç.


Comentaris

Dan ha dit…
Curiós. També una carretera passa per el que era el menjador de casa els meus avis. Durant un temps també va quedar-hi les restes de l'hort, però ara ja no hi queda res. Es trist. De vegades intento ubicar on eren la porta, el camí per on m'hi acostava, la tanca per on s'amagava el gat, el xiprer que una ventada va fer caure... i cada vegada costa més.
Anònim ha dit…
Quant donaríem per tornar a passar una estona d'infantesa amb les persones ja desaparegudes. Tot i que visquin en nosaltres, sang de la seva sang, si més no, parlar-ne fa que no desapareguin definitivament. Un petó

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...