Agorafòbia

Quan es parla d'agorafòbia a molta gent li sona com fòbia als espais oberts però realment no és això. L'agorafòbia no és res més que por a la por, por al descontrol, por a l'imprevist, por a no poder reaccionar davant d'algun fenomen (per a qualsevol altre, insignificant) que apareix sense esperar-lo o que no ens agrada. I la reacció a aquesta por és evitar els llocs o les situacions on tu creguis que no seràs capaç de controlar algun dels factors que es donin al voltant teu. Es pot afrontar de múltiples maneres però una d'elles, potser la manera més còmode d'afrontar-ho és, precisament, quedar-te al lloc on més segur et sents, on tens el major control de tot, és a dir, tancar-te a casa. I el cap és molt traïdor perquè no és una decisió que tu prens racionalment, en brots extrems d'agorafòbia el cos i, evidentment la ment, no et permet sortir de casa, és a dir, a mesura que s'acosta el moment de sortir o afrontar aquella situació "perillosa" el cos es bloqueja: taquicàrdia, ofeg, mareig, visió borrosa i bloqueig de la musculatura, sobretot de les cames que pesen i pesen i són incapaces de fer un pas cap a la porta. És dur, molt dur arribar a una situació d'aquestes, sobretot quan ets una persona dinàmica, oberta, extravertida i amb ganes de fer coses i descobrir-ne de noves. Com se supera tot això? Aquí trobaríem varies opinions, teràpia psicològica, medicació, tècniques de relaxació, homeopatia, tot el que us pugueu imaginar. Qui és més propens a les agorafòbies? Suposo que no hi ha un perfil definit d'agorafòbics, he llegit a vegades que hi ha més dones que homes, d'entre 30 i 40 anys però hi ha de tot, sense oblidar els nens. I curiosament és típic dir: "ets l'última persona que em pensaria que li pogués passar una cosa així, amb lo forta que ets". Doncs senyors i senyores, tot pura façana. Si sembles molt fort i que pots amb tot et falta exterioritzar, no pot ser menjar-s'ho tot, quedar-t'ho a dins. En definitiva, no es pot ser superman o més específicament superwoman. Al final, acabes petant. I que no es confongui l'agorafòbia amb estar angoixat, no té res a veure. Tampoc tenir un atac d'angoixa en una situació concreta ha de desencadenar una agorafòbia, no és el més comú.

Imagineu perquè afino tant amb aquestes explicacions. Fa més de 10 anys em van diagnosticar el primer brot d'agorafòbia però ara sé que no va ser el primer, ni molt menys. Quan tenia uns 8 o 9 anys patia el que ara dirien "fòbia escolar" i segur que enguany hauria visitat psicòlegs i més psicòlegs. En aquell moment no volia sortir de casa, no volia anar a l'escola, no volia menjar, tenia un bloqueig a l'estómac. I tot sense causa aparent, els metges sempre deien que eren nervis i ja està. Amb el temps he deduït que molt possiblement, el naixement dels meus germans bessons tingués alguna cosa a veure. Jo tenia 8 anys i una germana de cinc amb qui sí exterioritzava la gelosia però amb els petits no va passar mai i possiblement tot anava per dins sense ser-ne gens conscient. I de cop, un dia em va passar tot i vaig tornar a menjar, a riure a voler sortir al carrer... I tot bé fins fa uns 11 anys, just quan el Quim tenia un any i el següent brot quan la Laia tenia un any, curiós, no? Sempre amb nens petits pel mig tot i que, de tant en tant, hi ha recaigudes.

Jo he superat les crisis amb ajuda de medicació i el que anomenen teràpia de xoc, és a dir, anar als llocs que em provoquen la fòbia. De mica en mica sortir al carrer, agafar el cotxe i fer viatges cada cop més llargs (un calvari entrar en una autopista on no hi ha possibilitat d'escapada!), agafar el metro quan era a Barcelona i finalment anar a llocs plens de gent, com el Corte Inglés un dissabte a la tarda (fins i tot una persona normal evitaria aquesta situació...) Pujar a la Seu va ser una gran cosa, en el fons m'enganyo a mi mateixa perquè he fet el que fan els covards, fugir. De fet, fugir és el que més bé ser fer quan em trobo en una situació adversa, quina merda. Aquí sóc més o menys feliç però no em demaneu que pugi de compres a l'avinguda Meritxell o que quan baixi a Barcelona agafi un metro perquè això tampoc ho vull fer.

Ara em trobo en una situació d'aquestes aquí a la Seu. Per raons que no explicaré però que la gent més propera es pot imaginar, em sento incapaç de sortir a passejar pels carrers de la Seu, anar al mercat dissabte, entrar a comprar el pa, assistir a actes, festes... per por de topar amb segons qui, en definitiva por a passar-ho malament, por a l'atac d'angoixa. Després de diverses situacions d'aquestes i veient el resultat que em comporten, sortir de casa és cada cop més difícil. Com a molt agafar el cotxe per anar al lloc concret però poca cosa més. A mesura que baixo el carrer i tombo a l'alçada de l'Esquitx la situació és angoixant. És estar en alerta constant, mirar aquí i allà, està a l'aguait de qui pugui aparèixer de cop i volta i no poder fugir. I per una altra part m'enfado amb mi mateixa perquè no hi ha dret de ser tan poruga, de no saber afrontar les situacions, de ser tan dèbil. He canviat d'hàbits, em bellugo per zones on em sento més o menys "segura", llocs on sé que no tindré cap ensurt d'aquests. Sí, ja ho sé, és el paper d'una perdedora i per això no em dóna la gana.

Ho superaré, potser sí, amb el temps i una canya. Evito la medicació però la porto a sobre per si de cas. Això també dóna confiança. La teràpia de xoc, què voleu que us digui, no em ve gens de gust. La muntanya és el meu refugi, on sé que no toparé amb aquest entrebanc, on sóc feliç i em trobo relaxada. Com a mínim he après a controlar mínimament un atac d'angoixa però tot i així no deixa de ser desagradable.

Aquest escrit vull que serveixi perquè es comprengui millor la gent que passa una situació com aquesta, és típic menysprear malalties d'aquest tipus. Fins i tot una metgessa un cop em va dir que el que tenia jo era molt "cuento". I li vaig preguntar: "has tingut mai un atac d'angoixa?". Em va dir que no i li vaig contestar que esperava que no li arribés a passar mai però com a metgessa es podria informar millor. Vaig ser elegant perquè era per engegar-la a merda d'una plantufada. I faig el que em va dir un cop el psiquiatra. No ho amaguis, parla'n, això també farà que et sentis millor.

Així que si us hi trobeu, ànims, no us deixeu trepitjar i engegueu a la merda els qui se n'enfotin de les vostres "ruqueries".



Comentaris

Salu y entaban,soy bien seguro que t'en sortiras.O mas importante ye no reblar.
Salud y adelante,estoy seguro que lo superaras.Lo mas importante es no desfallecer.
marc ha dit…
Ànims. Deu ser fotut...

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...