El Tagamanent

Aquest cap de setmana llarg hem tornat a un lloc d’aquells emblemàtics però que feia molts anys que no hi havíem posat els peus: El Pla de la Calma i el Tagamanent. Des de que vivim a la Seu, el bosc de clima mediterrani estava una mica oblidat, les olors, els colors, el terra sorrenc... I ja tenia ganes de fer pujar els nens a un dels cims del Montseny. Abans era cita obligada com a mínim un cop a l’any. Des del Tagamanent es divisa tot el Vallès (les dues comarques), Osona i part del Baix Llobregat. De ben segur que era una torre de control de tota la zona per part dels Senyors de l’època medieval.

Com que la pujada és una mica dura i a la Laia no li agradar gens això de caminar vàrem dividir la família. El Quim i jo vem pujar caminant des de El Figaró i la Laia i el David van anar en cotxe fins el Pla de la Calma, després arribar fins el Tagamanent és un momentet. Aquest és el mapa de la zona (itinerari de color blau). Sortida des del Figaró per Vallcàrquera.

Just deixat el poble ens endinsem al Parc Natural del Montseny i comencem a pujar cap el Pla de la Calma, la vessant més solana o mediterrània del Montseny.

El dia ens va acompanyar força, feia solet però tampoc massa calor. Parada de rigor a la Font del Molí.

Vaig pensar que ara començava a tenir fotos de les flors del Pirineu però havia apartat una mica la flora mediterrània, recopilada en diapositives. Així que vaig decidir començar de nou la recol·lecció digital. Aquí en teniu alguna mostra. Per ordre: estepa borrera (Cistus salvifolius), estepa blanca (Cistus albidus), arboç (Arbutus unedo), llentiscle (Pistacia lentiscus), bruc boal (Erica arborea), farigola (Thymus vulgaris), romaní (Rosmarinus officinalis), càdec (Juniperus oxycedrus)

El primer tram, seguint la riera de Vallcàrquera és un bosc caducifoli, humit amb castanyers, freixes, roures i pollancres. També hi ha fruiters, d’antics conreus de la zona i figueres. Tot alternant alzines i pi blanc.

A mesura que comencem a pujar el bosc caducifoli desapareix i és substituït per un gran alzinar amb pi blanc i algun exemplar de roure (diria de fulla gran però no ho recordo bé).

Quan ja el cap i les cames comencen a dir que ja n’hi ha prou de pujar ens el trobem allà, gran i magne (d’aquí el nom de Tagamanent), amb el campanar de l’església de Sta Maria sobresortint.

Acabes d’agafar forces i enfiles roques amunt fins arribar al Pla de la Calma, una zona de prats, camins i masies que seguint-los ens portarien fins el Matagalls i el Turó de l’home (ho farem, de ben segur, amb el Quim). Allà ens esperaven la Laia i el David. A l’arribar al Tagamanent (1056 m) la vista és impressionant, control total del Vallès i la Plana de Vic. Panoràmica dels Cingles de Bertí, amb la Trona i el Puiggraciós. A darrera, Collcerola, la Mola i Montserrat. Amb un dia clar es pot veure el mar però la boirina marró que ens queda a sota ho fa difícil. A l’altre costat els Pirineus encara nevats. Allà dalt, el Tagamanent amo i senyor de mitja Catalunya.

I com a muntanya emblemàtica ha de tenir la seva llegenda. Heu llegit mai Tagamanent al revés? Feu-ho i trobareu això: Nen amagat. La T final simbolitzaria la creu de l’església de Sta. Maria. Quina és la llegenda?. A mi me l’havien explicat o ho hauria llegit en algun lloc però el cert és que per molt que l’he buscat aquests dies no n’he trobat cap referència i menys al que jo recordava. De totes maneres aquesta és la meva versió. Quan Jaume I era un infant de cinc anys (ho hauré llegit al llibre El rescat del rei minyó?) i el seu pare fou assassinat, ell havia de ser el futur rei de la Corona. Per protegir-lo i poder arribar sans i estalvis a Montpellier, uns monjos (no sé quins) se l’emportaren i durant una temporada el tingueren amagat en el castell que hi havia al cim d’aquesta muntanya. Per indicar als cavallers amics on era el rei Jaume donaren a la muntanya el nom de Tagamanent, o sigui, nen amagat al revés.
Si algú té clara aquesta llegenda o sap on se’n fa referència estaria bé que m’ho fes saber. L’amic Google no en té ni idea.

I vet aquí el que he fet aquests dies, no he canviat la muntanya pel mar però si la zona climàtica. I si no ho coneixeu us convido a gaudir d’aquests paratges, pobles com El Figaró, La Garriga, Aiguafreda, Seva, Tona, Centelles... Propers a grans ciutats però a l’hora ven allunyats.


Comentaris

enric ha dit…
Bonica excursió, felicitats!
Rosa ha dit…
Hola Núria, de casualitat he anat a parar al teu blog i amb un breu cop d’ull he vist que us agrada la natura i viure-la de prop. Una colla de famílies de la Seu assemblades a la vostra hem muntat una mena de grup excursionista i fem coses plegats de tant en tant ... http://www.els-esbufecs.blogspot.com/ si mai us ve de gust apuntar-vos a alguna sortida o proposar-ne alguna o organitzar-la sereu ven vinguts.... Rosa.

Entrades populars d'aquest blog

Jo també vull trempar!! (no apte per a menors de 18 anys)

Avui és l'aniversari de...