Prou queixar-se i a treballar!

Ens abaixaran el sou un altre cop. Ves, què vols fer-hi si encara ens caguem a les calces quan parlem d'independència... Però no parlarem d'això ara, vull fer una reflexió sobre el món de l'educació. I si en alguna cosa tinc bagatge és en aquest!

Els professors i mestres de la pública es queixen perquè els faran treballar més hores i cobrant menys. Quina barra... Un moment, un moment...! Sí, típic comentari d'algú que treballa a la concertada!!! Aquells que hi són perquè no han sigut capaços de treure unes opos i han acabat en una escola de poca volada, pringant més que ningú i donant un servei pèssim. Normal, si no s'han tret unes opos és que no són prou vàlids.

Quants cops hem sentit aquest comentari? Buf...

Doncs jo discrepo molt de les queixes dels de la pública i treballo a la concertada. Però penso això mateix ara i fa 15 anys quan voltava per escoles i instituts de secundària i més, públics tots. No vaig passar d'interina, pobreta... Clar, per això he acabat a la concertada. No és prou vàlida... 

Doncs dels 6 anys que vaig estar a les escoles de l'Ajuntament de Barcelona, públiques, vaig aprovar les opos 2 cops. La primera hi havia 3 places i vaig quedar la 5 però amb un aprovat i prenyada de 7 mesos. Ràbia. La segona vegada hi havia 2 places i vaig quedar la 2a però la interina que va quedar 3a portava més anys i, per punts em va passar al davant. Encara més ràbia... Després, anys de sequera oposicional, a l'Ajuntament i a la Gene. Vaig marxar cap a les escoles d'adults, depenien de Benestar Social i després ens van aglutinar amb els d'ensenyament. Futur incert, opos? Marxo a viure cap a la Seu. Plaça, a on? A Bagà. Però des de la distància preparo els edictes de l'escola andorrana (opos pels que no coneguin l'argot andorrà) i quedo la primera del meu concurs, acabant l'última exposició amb un: "sra. Tomàs, no tenim res a dir-li, ho ha fet perfecte" per part del tribunal. I au, plaça fixa a la pública andorrana. I a viure! Però com que sóc més xula que ningú, al cap de tres anys veig que no combrego massa amb la filosofia d'aquelles escoles i renuncio a la plaça de treballadora pública. Renuncio a un futur còmode i apalancat per córrer per les muntanyes com les cabres. I més tard decideixo que la concertada de la Seu li dóna deu mil voltes en qualitat i seriositat a l'andorrana. I provo sort. I me'n surto. Ara he passat a ser una d'aquelles que treballa a la concertada perquè no és capaç de treure's unes opos.

Aquest preàmbul una mica llarg és per poder argumentar bé que no estic d'acord amb les queixes dels profes de la pública. Bramen perque no els reduiran els alumnes per tutoria, potser no els pagaran les tutories, hauran de treballar més hores... Jo quasi sempre he sigut tutora de grups d'adolescents a la pública, entre 25 i 30. Eren altres temps... Me'ls he menjat tota soleta, no com ara que se'ls reparteixen entre dos o tres. I què passava llavors, no fèiem bé la nostra feina? No la fem ara els de la concertada? No la fan bé a Andorra? Direm que així no te'n surts? Tampoc m'han pagat mai per ser tutora, mai. No sempre m'han pagat les sortides, les colònies, les hores de més... I la feina sempre sortia i surt, i molt bé. I ningú es queixava. 

Em sembla que ens hem acostumat a treballar poc i cobrar molt. Que la feina surti bé depèn de l'esforç que hi posi cadascú. He vist grans tutories amb 30 a classe i tutors que ni respiren amb 10 nens al seu càrrec. He treballat amb grans professionals i classes impecables fent 21 hores de trinxera i classes pèssimes amb15 hores a l'aula. Tot va en funció de les ganes que hi posa cadascú. Així, senyors de la pública o, millor dit, aquests sindicats dels no fotre ni brot, deixeu de queixar-vos i arremanguem-nos tots plegats que és l'única manera de tirar endavant.

Ep, i a mi m'abaixaran el sou igual que als públics, una mica menys en quantitat absoluta perquè cobro menys per fer la mateixa feina i treballant més hores sense ser funcionari però amb la mateixa empenta, il·lusió i ganes que el primer dia d'aquell 1992. I d'això ja en fa 20.

Cavall Fort

A casa la cartera passa dos cops per setmana, dimarts i dijous. Us pot semblar sorprenent a alguns, no? Però això és el que té viure al monte! La bústia és d'entrada estreta i molt mal parida i les revistes i sobres grans sobresurten força. Dijous ja vaig veure aquell plastiquet identificatiu de la coberta del Cavall Fort. A més hi havia alguna carta més, entre elles una del mateix Cavall Fort adreçada a la Laia. L'obro (potser no ho havia d'haver fet al no anar dirigida a mi) pensant que ens oferien alguna cosa o anunciaven algun esdeveniment especial. Però només amb la primera frase ja em vaig imaginar què passava: "tal i com deus haver vist en el número 1189..." Ha! Ha guanyat algun dels concursos! I no m'equivocava. Li comunicaven que, justament en el número del Cavall Fort que tenia a la mà, sortia el seu nom com a guanyadora d'un dels concursos que sempre hi ha a les últimes pàgines del Cavall Fort. Una llibreta de l'Ot el bruixot. No és el premi el que compte, és la il·lusió de veure que, mes rere mes, envies les solucions i sempre toca als altres. Però un dia, això només passa un dia, t'arriba la sorpresa! I és que m'agrada que li hagi passat a la Laia perquè cert dia, ja fa molts anys, aquesta mateixa sensació la vaig viure jo. Sí, un dia miro el Cavall Fort i m'havia tocat un lot de llibres. Tenia uns 14 anys. Ep, i entre ells vaig descobrir una gran obra: el dia dels Trífids!

A casa vam créixer tots plegats amb el Cavall Fort. Ja érem ben grandets que encara el rebíem fins que el meu pare va dir que potser ja érem una mica ganàpies... Fa uns anys van subscriure al Quim i la Laia al Tatano. El Tatano ja l'hem deixat enrere però el Cavall Fort durarà anys! Aquells personatges no tenen edat: l'Ot el bruixot, protagonista incondicional de la primera pàgina de tots els temps, personatges que han viscut molt de temps al Cavall Fort com els Barrufets, en Massagran, el Jep i en Fidel, però que ja no hi són. Els que ja comencen a fer història com l'Alfons del Mar o el Cresques... I els dibuixos de la Pilarín Bayés! Ara en tenim de nous però els meus sempre seran els més recordats. 

I la feina que ha fet el Cavall Fort amb la llengua? Quants nanos deuen haver après a llegir amb el Cavall Fort? Però nanos que ara ja arriben als 50, una època on els català ni treia les orelles o li tallaven. Alguns auguren de fa anys que el Cavall Fort té els dies comptats perquè als xics d'ara els agraden altres coses, això del TBO no els motiva gens. Però em sembla que no en saben massa perquè si una cosa esperen a casa amb impaciència és el Cavall Fort. El Cavall Fort ha sabut adaptar-se als temps i als gustos i necessitats dels més petits i no tan petits. Fa una gran tasca educativa, lúdica i d'unió familiar perquè els concursos i entreteniments no es fan sols. Tots hi fiquem cullerada! I tots n'aprenem! I, per sobre de tot, manté viva una llengua i una il·lusió que molts voldrien veure morta i ben enterrada.

Gràcies, Cavall Fort.

Reflexions sobre bona conducta

Quan algú es mor és habitual escoltar en els funerals les seves virtuts, les tingués o no. Era una bona persona, una bona esposa o espòs, un bon pare, un bon fill. Persona treballadora que havia lluitat per tirar endavant. Mai sentim a dir quin descans, ja s’ha mort aquell mal parit que havia fet la vida impossible a la seva dona, home, fills o gent que l’envoltava. Aquí et podreixis al forat. Hipocresia? Bona educació? Respecte pels morts? Cap a la família? Són coses que molts cops m’he preguntat. S’ha de fer el paper o ser coherent amb el que un pensa? 

Imaginem-nos un cas possible. Fa temps vas tenir un mal rotllo amb algun familiar i fa molts anys que no us parleu. De fet, us odieu. Què heu de fer? S’ha d’anar al funeral, s’ha de donar el condol (quan en el fons te n’alegres)? Com reaccionaran els altres? Si no hi vas, et titllaran d’irrespectuós, de mala persona. Si hi vas, et poden etzibar que què hi fas allà, que és una provocació, que si vas a fer-te veure, en definitiva seràs igualment una mala persona. 

Ara ens posem a l’altra banda. Ets un familiar proper del mor. Fa anys que tampoc parles amb l’altre familiar, amic o company de fatigues perquè unes males experiències us van distanciar. Què n’esperes d’aquesta persona? Si no es presenta ni t’envia cap missatge de condol, ho trobaràs una manca de respecte i criminalitzaràs encara més aquell personatge? O, per contra, si s’hi presenta o t’envia una mostra de condol, et molestarà, li retrauràs, el faràs fora recordant la memòria del difunt? 

Tema delicat aquest. De fet, com moltes altres relacions humanes. Un dia, parlant amb una persona relacionada amb la política em comentava que alguns polítics, després de tirar-se els plats o directament apunyalar-se en un ple, reunió de govern o similar, et proposaven anar a prendre una copa deixant les diferències ideològiques a part. I ella no podia, perquè no podia permetre que algú insultés o ataqués a un company seu o alguna feina feta i després amb un somriure fessin de bon amic i col·lega de festes. Ho considerava una hipocresia, no pas un do al poder separar una cosa d’una altra. 

Jo sóc si fa no fa. Suposo que no apareixeria al funeral ni enviaria cap tipus de missatge de condol, només si em sortís de dins i ho sentís de veritat. Tampoc me n’aniria, ni me’n vaig, de festa amb gent amb qui hagi tingut algun mal rotllo per feina o per alguna altra qüestió. Les coses necessiten el seu temps i no tinc aquest do de la doble personalitat. Igual que l’exemple dels polítics, també ho visc com una gran hipocresia i, per tant, ho rebutjo totalment. I per aquesta mateixa raó, s’ha de saludar algú, per educació es diu, amb qui el mal rotllo arriba a extrems insospitats? Educació? Per a mi provocació. Saludar, per què?. Girar la cara, segurament tampoc no cal arribar aquí, senzillament ignorància total. Per tant, no aniré al funeral d’un difunt odiós, no aniré de festa amb el company inaguantable que ara vol fer bona cara ni saludaré al que pel darrere te la va fotent. No senyor, seguiré els meus principis i seré, tant com pugui, coherent amb les meves conviccions. 

I tu? Evidentment pots pensar o opinar el que vulguis, no quedar bé amb mi per caure en gràcia. Als meus ulls no seria una bona conducta. Als meus ulls series un hipòcrita!

De casament

Aquest cap de setmana tocava casament. Feia un munt d'anys que no en tenia cap. A totes les bodes es fan fotos dels nuvis, dels convidats, del pastís... Jo, a la taula estant, he anat improvisant el meu casament particular.

No els agrada la nostra llengua

A la Seu, els dissabtes a la tarda fan olor de bàsquet. Enguany, l'equip de Lliga Femenina, el Cadí la Seu, està fent un molt bon paper i al Palau d'Esports es vibra de valent. Cert dia, uns quants aficionats vam començar a passar-nos-ho bé quan intentàvem dirigir el joc de les jugadores en anglès. Ves, com que els entrenaments són en aquesta llengua potser ens entendrien millor a l'hora d'animar-les! Seven, seven, put de ball into de basket! Defense! Come on! Up,up! Down, down! Vam riure molt perquè l'anglès era acollonant! Fins i tot buscàvem expressions genuïnes per animar. La seven, la número 7, va fer un partit nefast i la vam acrivillar de valent. Però, hosti tu, sembla que va funcionar i des d'aquell dia és una de les cracs de l'equip. La veu va córrer i cada cop hi havia més gent allà, al sector esquer de la grada. I els joves també es van animar, i van anar a buscar el bombo, i cantaven, i cridaven i animaven com mai l'equip. En un partit més que perdut es va donar la volta al marcador. Fins i tot els àrbitres, una mica incrèduls del que estava passant en un pavelló de gel (per la poca sang que ha demostrat sempre l'afició) van comentar al acabar: "mai havíem vist això a la Seu, aquest partit l'ha guanyat l'afició" I des d'aquell dia, fins ahir, el Cadí la Seu, és una fera i un mal son per les contricants a casa. 

Però ahir les coses van canviar i, com passa massa cops, aquesta mania que ens tenen de voler parlar una llengua que no hauria d'existir, l'ambient s'ha enrerit. Els nanos són nanos i quan s'envalentonen poden arribar a la grolleria. Els regitres que sentíem no ens agradaven: algun insult i un càntic esterpèntic de "bésame el culo" a una jugadora del Girona. I també començaven A sentir-se comentaris com que nois de la Seu, tots catalanoparlants, havien de fer els càntics en castellà. Quan va acabar el partit vaig anar cap a ells, tots prou coneguts, i els vaig dir que quedaria més bonic dir-li "fes-me un petonet al culet" sense més exigència. Doncs avui, un ciutadà argentí que viu i treballa per aquestes contrades des de fa molts anys i del qual es coneix, i no se n'amaga, la seva animadversió cap a la nostra llengua ha etzibat això en un fòrum de bàsquet després de passar per altres canals i xarxes socials: 

"Les cuento una anécdota, en el Sedis, un grupo de chicos de la base han decidido de "motu propio" hacer hinchada para el equipo femenino senior A, "El Cadí". Estos chicos le han dado una nueva idea de lo que es ambiente a los partidos, es mas, se habla de ello en los medios de comunicación locales. Pues bien, resulta que en el último partido los chicos hicieron cánticos en español, y gente "del Club", o relacionada con el club de manera directa se levantó a exigirles que cantaran en CATALAN. 

MARGARET DE CIMAN-CHINEZE NWAGBO-MANDISA STEVENSON-ADRIANNE ROSS-BLANCA GARCIA-KRISTINE KARKLINA-CRIS GARCIA-NEREA MENDEZ-TANIA PEREZ-TIINA STEN-TEREZA BRANTLOVA 

Este es el equipo del sedis, donde se aprecia a simple vista el dominio de las jugadoras no catalanas, es mas ni europeas. La 1ra pregunta que me viene a la mente es: ¿quien mas aparte de mi se debate entre el calificativo de hipocrecia o desubicación? La 2da pregunta es: ¿hay algun educador en el foro que pueda explicar como los resultados a obtener con esta acción es que los chicos se pasen por el forro la tribuna y dejen a los "adultos" con sus adulteces?" 

Fins els collons, m'enteneu, fins els collons que vinguin de fora a criticar la nostra llengua. Segons aquest personatge, la meva actitud és hipòcrita perquè minuts abans havia penjat una foto al Facebook d'aquests nois dient que eren la millor afició. Hipocresies a part, gent com aquesta que ataquen la nostra llengua dia sí i dia també, com el colonitzador colonitzat que tornar a la pàtria amb la veritat per davant no els necessitem per a res. Prou lluitem i ens costa molt des de dins com perquè haguem de patir això a casa nostra.

Font-Romeu

Aquest any la neu és minsa, molt minsa. Hem hagut d'anar una mica lluny per trobar-ne i així i tot no sembla pas un mes de gener. Aquests dies, si vols trobar gent de la Seu esquiant ves a Font-Romeu, a l'Alta Cerdanya. La Laia hi ha anat cada dia a fer fons i avui hem decidit anar-hi també la resta de la família: uns a fer fons, altres a fer descens i uns més a fer raquetes. La sort és que hi ha activitat per a tots! 

El dia ja es preveia ventós i els de descens  han vist com els tancaven el remuntadors a mig matí, però ells s'ho han passat bé igualment. I la Laia, preparant una dedicació més seriosa a l'esquí de fons de cara l'any vinent.

Els dies ventosos et permeten gaudir de núvols amb formes lenticulars, arrodonits pel vent i, a vegades, iridescents.  Passejar amb raquetes et permet saber quins animals hi viuen sense veure'ls. És relativament fàcil trobar tot de petjades diverses a la neu i encara més gratificant saber a quin animal pertanyen. Avui n'han aparegut uns quants. A més, el gel i l'aigua també ens han deixat algunes imatges força interessants. Deixarem alguna constància gràfica de tot plegat.

 Aquí dos nois calçant-se les bótes per anar a fer descens. No volen que se'ls vegi la cara però amb la mida de les botes es pot deduir que juguen al cadet del Sedis.

I mentre uns baixaven muntanyes, altres lliscaven amb unes bótes molt més lleugeres per pistes de fons.

 A l'hora de plegar, Déu i ajuda per classificar tot el material!! 

 Amb aquestes imatges es pot verificar l'escassetat nival d'enguany. Si continua així i fa fred, els ginebrons i nerets patiran de valent. L'estratègia d'aquests arbustos d'alta muntanya és aïllar-se del fred hivernal sota la capa de neu. El que queda a la intempèrie queda ben assecat per culpa del vent i el fred. I alguns no tenen neu ni per tapar les arrels!

La poca neu que hi ha s'està convertint en una fica capa de gel.

I aquí tenim un recull dels rastres que hem pogut veure avui. La petjada i l'excrement de llebre són dels més fàcils d'identificar. La petjada fa aquesta típica forma d'i grega. Les dues petjades del darrere, una davant de l'altre, són les potes del davant i les dues de costat les del darrere. Però, compte! La llebre salta cap el palet que sobresurt de la neu. Com és doncs que té les potes del davant al darrere? Doncs perquè quan salta primer recolza les potes anteriors i les potes posteriors salten cap a davant sense aixecar les del davant. Fixeu-vos en la imatge de sota. Proveu de posar-vos a la gatzoneta i col·loqueu les mans una davant de l'altre però per darrere les cames. Així acaba el salt de la llebre.

L'excrement també és inconfusible, aquestes boletes de color grogós i pallades, de la mida d'una bala de jugar, aquelles de colorins.

 Pels arbres hi havia un munt de trencapinyes amunt i avall fent molt de xivarri. Aquestes petjades són d'ells. A la segona foto es poden veure les marques de les ales a la neu, unes ratlles en forma de ventall.

I aquestes següents, pendents de confirmació, quasi segur que són de perdiu. Quina? No ho sé, suposo que perdiu xerra. Els excrements també són dels mateixos. Com moltes gallinàcies fan una marca en forma de fletxa, d'uns 5 cm, i uns excrements en forma de tub, d'uns 4 cm.

La guineu deixa aquest rastre en fila. Quan ho explico als nens sempre els dic que la guineu camina com una model, posa un peu davant de l'altre semblant, talment, que camini sobre una corda! La guineu és fàcil saber què ha menjat, o fruits o algun animaló. Endevineu que ha menjat aquesta? Si fos un animal veuríem restes de pèl però aquí es poden veure restes de fruits.

I d'aquests, curiosament no he trobat petjades i això que són de les més típiques! Són excrements de cabirol. Fa aquesta espècie de "conguitos" agrupats. Us podeu imaginar la broma fàcil a un amic. Si no els voleu perdre, no ho feu, és fàcil que piquin!

El paisatge també era fantàstic. Eina, Puigmal i tota l'olla de Núria i la vall del Ter. A l'última, el Canigó. Es pot veure el vent que feia per la neu que s'aixeca als cims de les muntanyes, un fenomen típic del Pirineu i molt perillós per la virulència del vent i la falta de visibilitat que pot provocar: el torb. Avui s'han agafat velocitats de més de 100 km/h als cims, cosa que ha fet que haguessin de tancar tots els remuntadors de les pistes de Font-Romeu.

El vent també provoca aquestes formes arrodonides i amb colors dels núvols. Una altra prova de la ventada d'avui.

I l'altre meravella del dia. El gel. Formes arrodonides i brillants que juguen amb l'aigua.

I esperem que nevi amb força a partir d'ara. No em preocupa tant l'esquí i el paisatge sinó la falta d'aigua de cara a la primavera. El desgel és primordial perquè la vida continuï després del llarg hivern. I sense neu i gel... malament rai.